New York: inicio de despedida (exposición en catalán)

Ciutat prodigiosa, ja no m’afecta caminar pels teus carrers i avingudes sota la vigilància espúria i colossal del Empire State Building o del Chrysller,  referències perennes a les meves classes quan explico com l’economia americana passà de ser rural a urbana, en molt poc temps, al caliu de la indústria i dels serveis.

Tot em resulta familiar: la Cinquena Avinguda, Broadway, Amsterdam Avenue, Madison Square Garden (quins concerts mítics d’Elvis! quins combats irrepetibles d’Alí!), el Caffé Reggio, el Caffe Dante (ambdós al Greenwich Village, al recer de la gran influència italiana: cafès mítics que sortiren a El Padrino i a Shaft), Union Square (on dino molt sovint amb els equirolets, que m’acompanyen), Washington Square (on he jugat a escacs a l’aire lliure, amb un company negre), Queens i els seus llocs hispans, Bronx i el barri italià, molt més genuí i autèntic que el Little Italy, i on es rodà A Tale of Bronx, amb Robert de Niro. I Brooklyn, on visc, al mig del barri d’uns jueus vestits escrupolosament de negre i amb camies blanques i capells: el districte on, ben segur, es troba la meva antiga al·lota mulata de Nicaragua (a la què record sempre: la meva primera dona), que vingué a viure aquí el 1980, però que no he localitzat, tot i que l’he cercada amb esma. La música als carrers, d’altíssima qualitat; també als subways, el maleït laberint dels trens, les estacions, els entremaliats cartells…

Tot ja és meu, com un newyorker més, postís però alhora entregat. Dos mesos de vivència intensa, contínua, quotidiana. No hi ha sentit turístic; és existencial, viu, intern. Força distint. Un saxo desgrana una trist melodia de John Coltrane, a un dels parcs extraordinaris que basteixen els boscos d’edifics elevats: sons negres en boca de blancs, en una geografia ampla de mestissatge, de benevolença cultural, de saviesa en el comviure.

Aquí, en efecte, no es dorm. Es viu per treballar. Excessiva dedicació. I els descansos són esparsos i es tabulen als seients del Metros: la gent adormiscada amb cafés take-away, la mossegada a una fruita furtiva, l’entrepà engolit amb la rapidesa dels horaris. Nova York captura, acarona, insulta, amara…i besa.

Tot un envoltori de gent anònima i reconeguda, protagonistes àgrafs de cinémes i d’històries de Paul Auster, amb carrers i monuments a les esquenes interpretatives. Tot un macrocosmos que feia anys volia copsar, per a barallar-me amb ell, per a maleïr-ho, per a dessitjar-lo sempre.

Simple i literalmente: Nova York, t’estimo.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en ALLEGRO MA NON TROPPO, ESCRITOS DE CREACIÓN. Guarda el enlace permanente.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s