Es fa difícil analitzar l’economia balear si no existeix un esforç d’aprofundir en noves recerques. Recerques que haurien de sobrevolar els aspectes més conjunturals de l’economia, que podrien enfortir vies ja obertes. Tot per tal de defugir debats excessivament “ideologitzats”, en el pitjor sentit del concepte, val a dir, aquell que accepta poc o gens el dissens i que s’encercla en dogmes que esdevenen massa sovint inamovibles. Tres aspectes mereixen ser destacats:

1. El turisme i les seves visions. En síntesi, sengles perspectives es dibuixen: a) La que d’alguna forma esperona una mena de “teoria de la implosió”, un plantejament gairebé apocalíptic sobre els efectes de les activitats turístiques, recolçat en fets que són objectius: les externalitats negatives ambientals –sobretot, però no únicament–, barrejades amb els efectes perniciosos sobre les tradicions culturals, les dislocacions socials i fins i tot els comportaments polítics i electorals. Existeixen aportacions de gran rellevància en aquest camp, que advoquen per una reducció dràstica en la vinguda de turistes, el repensament de les infraestructures, la preservació dels espais naturals, el control i la contracció de les emissions de residus i gasos d’efecte hivernacle, la cura de la biodiversitat. Disposem d’indicadors més o menys precisos –consum d’aigua, emissions de CO2, empremta ecològica, intensitat energètica, consum de TEP, publicats en la darrera Memòria del CES de 2018– que avalen sense discussió aquesta òptica. Recents treballs, alguns d’ells molt curosos –altres no tant– determinen aquestes qüestions, amb un defecte greu al meu parer: no s’ofereixen alternatives; millor dit: la única que es dibuixa és el decreixement, sense que s’encerti a concretar com fer-ho, i amb quins costos, que serien innegables. L’admonició de reduir el sector terciari de l’economia balear, en el seu nucli central, el turístic, remet, de manera subliminal, a incentivar els sectors primari i secundari, amb tot un relat discursiu que explica la formació de possibles cooperatives agràries, del retorn de sectors manufacturers històrics i, com corol·lari màxim, la possible aplicació de numerus clausus a l’entrada de visitants a les Illes. La translació política d’aquestes premisses es concentren en moviments ecologistes de distint perfil, col·lectius anti-capitalistes (amb inspiracions en la CUP de Catalunya) i intel·lectuals –professors universitaris, escriptors–, que defensen sense embuts algunes de les idees exposades, sempre, emperò, amb l’objectiu essencial de que el turisme ha de minvar. Els ODS són vistos com a operacions de màrqueting, aparadors que tenen o tindran escassa transcendència, de forma que els comentaris sobre aquest tema estan presidits per un profund escepticisme irònic. Seria una radicalització de la fase més crítica, de refús de la població envers l’activitat turística, del conegut –i molt criticat– cicle de Butler. b) Les teories més positives, no exemptes d’algunes espurnes crítiques, que lideren essencialment les companyies hoteleres, que tenen ressò mediàtic i també intel·lectual en àmbits universitaris i en corrents d’opinió amb clars components pro-turístics. El turisme és clau en aquesta corrent de pensament, si bé hom accepta algunes de les externalitats abans descrites, que es pensen afrontar, d’entrada, amb una intensa campanya de promoció “verda” de l’activitat turística, amb conferències, trobades i vídeos que delaten la preocupació hotelera pel desgast del paisatge i del capital natural, amb la promulgació teòrica de l’aplicabilitat de mesures encaminades a complir els ODS de les Nacions Unides. L’empresariat està arribant a ser conscient que preservar l’entorn és un actiu econòmic, en un context de preocupant emergència climàtica. Políticament, la dreta es troba incòmodament instal·lada en aquest discurs, orfe de teòrics que enllacin la visió més desenvolupista –en la què ella fou protagonista indiscutible– amb la més proteccionista.
2. La diversificació de l’economia i els costos de transició. Pensar en minvar el pes del turisme en el PIB balear infereix la necessitat imperiosa per trobar alternatives plausibles. Aquest és el gran debat, i no altre, tot i que la vinculació amb els límits físics de l’expansió turística, amb les seves externalitats, és ben present. Diversificar, com? En quins sectors? Amb quins protagonistes? I els costos? Decréixer per fer créixer què? Passar de les soflames, duríssimes en un cas, més conformistes en un altre, a un escenari en el què cal aportar fulles de ruta adients, constitueix un exercici crucial i un desafiament per als científics socials, si volen passar de la fase declarativa a la executiva i resolutiva. Amb d’altres paraules: entre els dos extrems dibuixats més amunt, coexisteix un terreny força ample que insinua noves possibilitats per a la recerca, amb vocació de que els seus resultats puguin ser útils per un canvi de model de creixement. Aquest, endemés, comporta costos de transició, esforços de tota mena que incideixen en el mercat laboral, en les estratègies d’inversió i en la auscultació dels mercats. La nostra idea de base és l’inseriment de qualsevol canvi o modificació que es proposi en el marc del capitalisme; és a dir, sense eludir les crítiques a un sistema que està resultant letal en molts camps, hom és conscient de que es treballa en el cor d’ell, al seu interior, esquivant contradiccions i tractant d’acarar-les. No estam en cap pre-escenari revolucionari, com de vegades es desprèn d’algunes declaracions dels “implosivistes”. La transició requerirà de capitals, privats i públics, per tal de fer front als reptes que es presenten si de debò es vol transitar envers una altra manera de créixer i, sobretot, de desenvolupar-se. Algunes consideracions de caire propositiu són les següents:

• Investigar sobre les aportacions que, ara mateix, tenen activitats esperonades pel turisme, però que no són, estrictament, turistes. Per exemple: quina és la contribució de les empreses del ParcBit al PIB balear? Aquí urgeix conèixer: la tipologia d’aquestes firmes, el número d’ocupats, el seu volum de negoci, els resultats empresarials, les capacitats exportadores, la connexió empresarial amb el teixit universitari, la capacitació del capital humà, tot des d’una visió macroeconòmica que incideixi en un guarisme sintetitzador: la suma final a la generació de renda.
• La visió dels clústers empresarials, que no només es troben ubicats al parc tecnològic, sinó que també ostenten representacions evidents en altres segments de l’economia balear. El Pla Industrial redactat pel Govern de les Illes Balears il·lustra en aquest respecte, i fer una recerca pregona, no tan sols una exposició descriptiva, seria d’enorme utilitat per albirar graus concrets de diversitat productiva. En ambdós casos, tant en el primer punt com en aquest segon, especificar, si escau, la connexió amb la universitat esdevé una via de treball important, molt propera a la idea de Porter sobre la gènesi i dinamització dels clústers. Hom disposa de les dades: les variables del SABI, les que provenen de la informació centralitzada del ParcBit i les que es desprenen del Pla Industrial, les taules Input-Output, entre d’altres, poden contribuir a esclarir aquests aspectes, tot just apuntats, però sense investigacions profundes. Cal identificar processos que s’intueixen existents d’encadenaments empresarials, productius (linkages, en la terminologia de Hirschman).
• El desenvolupament de l’economia blava, entesa en la seva accepció estricta, que emana dels teòrics que l’han proposada. No es pot confondre l’economia blava amb les activitats vinculada a la mar, como massa sovint es fa, amb exposicions que el que estan fent és confondre més que donar llum. Hi ha consorcis a les Illes que es dediquen a aquestes activitats –per exemple, el mesurament del capital natural marí–, empreses i iniciatives que encara són poc conegudes o que només arriben a pocs interlocutors. Concretar, també amb nombres, quina és la contribució d’aquestes contribucions pot ser eloqüent quant a un nou segment de diversificació econòmica.

Aquest aspectes descrits, sumats en un gran agregat, albirarien dades més clares quant a la noció de diversificar el teixit productiu de Balears, que probablement serà més ric del que hom suposa en una primera anàlisi molt descriptiva. Els científics socials no podem eludir aquesta realitat, si volem parlar amb propietat, amb raons més objectives, encara que puguin ser aproximatives. Ara bé, un cop hom disposés d’aquestes dades, en el cas de que els projectes de recerca quallessin, l’objectiu no s’ha complert completament. En tot el procés es farà imperiosa la col·laboració intensa del sector públic amb el privat, en forma de cooperacions fins i tot fiscals i pressupostàries –alentiment impositiu en alguns casos, subvencions inicials en d’altres–, fent servir al seu torn mecanismes de finançament més agressius i incerts, com ara el capital-risc o els angels-capital. El mosaic final hauria de completar uns indicadors precisos:

• Nombre de treballadors,
• Inversions executades,
• Resultats empresarials,
• Mercats de destinació,
• Capital humà inserit,
• Graus de connexió amb institucions de recerca,
• Polítiques de transferència.

Els costos de transició incumbeixen tant a les empreses privades com al sector públic i la seva esfera instrumental (consorcis públics). Això implica un elevat grau de cohesió i de coordinació de les polítiques públiques, que han de ser veritablement emprenedores en el sentit estricte de Schumpeter: la capacitat de canviar les condicions de producció i de distribució, una mena de “destrucció-creadora” que vagi en una direcció més sostenible de l’economia balear, menys consumidora d’energia, de territori i de recursos naturals en general. Això implica creixement econòmic, no decreixement; aquesta proposta és més propera a un “socialisme cooperatiu” que a un socialisme diguem-ne convencional, des del moment en què hom hauria de defensar sengles aspectes: situar els nivells salarials en una fase més adequada per tal de fer atractives aquestes feines; i aprofundir en una reflexió sobre la política fiscal a aplicar, que requeriria probablement tocar la cistella dels impostos. Però tot dintre del sistema econòmic.

Les inversions necessàries s’haurien d’adreçar a unes línies concretes: transport públic –tren, tramvia, més busos–; projectes d’innovació en àrees com la biotecnologia, la biomedicina, l’economia blava, les energies renovables –en particular, la fotovoltaica, per tal de dependre menys del carbó–; polítiques de formació del capital humà que insereixin en un feix compacte la FP i els cursos del SOIB; subvencions inicials a empreses innovadores que tenen dificultats d’obtenir crèdits en el mercat –aquí el paper d’ISBA esdevé clau–; millores a la costa per eludir futures inundacions, entre d’altres que es podrien afegir. No es tracta de fer una nòmina descriptiva, utòpica, que resta bé en el paper escrit; pel contrari, la pretensió és que el que es proposi tingui ja projectes incipients o es puguin activar amb els menors problemes possibles, tot i ser conscient de la paquidèrmia administrativa i burocràtica.

3. Decisions centralitzades, planificació estratègica de l’economia. Invocar la planificació estratègia sol commoure negativament als gestors i als polítics: l’acusació d’intervencionisme serà immediata per part dels detractors, i els representants governamentals hauran de justificar el quadre de decisions constantment, front comentaris desesperançadors presidits pel dogmatisme. Les crítiques a aquestes propostes també provindran dels “teòrics de la implosió”, que entendran que no es fissura el sistema econòmic, sinó que se’l reforma. Podem restar instal·lats de forma perenne en el discurs crític, desqualificant tot el que es posa damunt la taula, sustentat, insisteixo en això, no en proclames teòriques carregades d’excessiva ideologia –i dic “excessiva” perquè no existeixen en economia proposicions amorfes–, o bé podem treballar en horitzons plausibles, que infereixin canvis graduals. Un model de creixement econòmic no es transforma en poc temps, atès que requereix de múltiples acords i consensos, o bé d’enormes desgràcies que el facin ineludible. Caldria anar en la primera accepció i no pas en la segona. Per tal de fer efectiu tot aquest ideari, el Govern hauria de tenir una unitat de Planificació, depenent de la Presidència, per tal de que les seves exposicions siguin transversals, i no de part. Els reptes del canvi climàtic imposaran organitzacions consemblants a tot el món, car resultarà inviable treballar amb objectius estratègics rellevants sense la governança i, sobretot, sense la visió global d’un Executiu, que hauria de crear porositats amb les empreses privades per tal de fer factible els canvis que, insisteixo, no poden ser abruptes, però que haurien de tenir una cronologia no exagerada i efectiva de manera raonable.

L’Havana, febrer de 2020