Quan es parla de repensar el model de l’economia balear –i tothom, en un sentit o en un altre, de manera explícita o implícita, en parla– es sol enyorar el contingut real del que això significa. L’enunciat és provocador –anar cap a una altra pauta de creixement– des del moment en què genera posicionaments de tota mena. Però el que és determinant és la concreció d’un canvi que no es pot fer per decret, sense tenir en compte la dinàmica dels mercats. I, en aquest respecte, val a dir que les transicions són costoses en tots els sentits, i suposen apostes polítiques valentes que, al seu torn, requereixen col·laboracions efectives entre les administracions i els agents economicosocials. Sengles factors destaquen en aquest afer: la diversificació de l’economia balear, sempre ressaltada; i qui és capaç de, col·legiadament, liderar el procés.

1. La diversificació de l’economia revela enormes dificultats, atesa la gran concentració existent a l’estructura econòmica i els enormes entrebancs que representen els costos de la insularitat. Molt sovint es sol ridiculitzar als que propugnem la necessitat de que les economies illenques disposin d’altres recursos aliens al sector turístic, tot emfasitzant, no obstant això, la importància cabdal d’aquest. Tal necessitat formulada no és, emperò, un desig de qui escriu ni de qui pensa: té sòlids fonaments en les dades existents quant a les bases productives insulars com pel que fa a la comercialització d’alguns dels seus productes. El cas del calçat –i la possible existència d’un districte industrial mallorquí i d’un altre menorquí, relacionats amb les activitats de la pell, força orientades a l’exportació– és un exemple il·lustratiu al respecte. Les condicions de la diversificació econòmica passen, entre d’altres factors, per l’estímul d’aquells sectors aliens al turisme que demostren connexions efectives amb el mercat –no es tracta, doncs, de crear experiències artificials o de component estrictament públic–; l’aposta per les noves tecnologies de la informació i la comunicació aplicades al disseny dels processos productius i al sector serveis –el turístic inclòs–; la qualificació del terciari, en el sentit de facilitar i esperonar la iniciativa empresarial en àrees estratègiques, com ara el medi ambient, els serveis socials i tot el que afecta la qualitat de vida (el que s’anomenen sectors quaternari i quinari); i l’apreciació d’aquelles firmes que treballen en activitats –el cas més representatiu és l’agroalimentari– que podrien complementar la demanda turística. És a dir, que l’economia balear es diversifiqui no vol dir que es desactivi el turisme de masses –només la manca de sentit comú defensaria això–; tot al contrari, es tracta d’acurar les polítiques que hom trobi més escaients per a que l’Administració, lluny de destorbar la iniciativa privada, contribueixi a fer possibles noves sinèrgies que abastin el món de l’empresa, la representació político-institucional i el sector públic.
2. Ara bé, davant d’aquests reptes, el que resulta clau és qui adopta el paper de liderar la transició cap a una nova forma de créixer que asseguri cotes importants de benestar però que, alhora, redueixi els impactes ambientals i avanci de manera ferma vers la sostenibilitat. En els sistemes productius terciaris de base exportadora, com és el cas de Balears, que és una economia especialitzada en el turisme de sol i platja, el seu avantatge competitiu no es vincula tant a la funció d’innovació que coordina un emprenedor, com a la de saber generar els mecanismes institucionals que li permetin controlar les externalitats negatives mediambientals en un entorn físic limitat, com és el de l’arxipèlag. Aquí es mantenen una sèrie de referents: la necessitat d’acarar l’oferta als canvis de la demanda i la urgència de definir l’agent econòmic que executa la coordinació que permet ajustar oferta/demanda. En aquest sentit, una de les qüestions més importants en la demanda turística és, tal com ja preveuen els propis tour operadors, la creixent sol·licitud de destinacions que gaudeixin d’un elevat component de benestar mediambiental. Està comprovat que, en el cas del turisme, la qualitat ecològica se vincula directament a la capacitat de càrrega del territori. I aquesta és superada amb escreix per Balears en temporada alta, mentre que en la baixa dit problema no es mostra de forma tan severa. El diagnòstic sembla clar. Si volem ajustar la nostra oferta als canvis de la demanda, cal elevar la qualitat mediambiental, i això ens obliga a incidir sobre el creixement dels fluxos turístics –és a dir, sobre l’estacionalitat del producte i reduir les massificacions–, la qual cosa, al seu torn, tindria un efecte colateral important: la menor demanda de treballadors immigrants.

Però ¿qui és l’agent econòmic que pot exercir una veritable funció de coordinació, per a que el conjunt de les empreses s’adeqüin als nous paràmetres de funcionament? La funció de coordinació, en aquest cas, ha de recaure en el sector públic i, més concretament, en les administracions d’àmbit regional i local. I és evident que aquestes institucions gaudeixen dels mecanismes escaients per exercir el lideratge en la coordinació dels agents privats, per a possibilitar que aquests redrecin, de manera consensuada, la seva estratègia empresarial cap a un model de desenvolupament turístic sostenible al llarg del temps. Però, a banda d’aquesta nítida comprensió de la fragilitat ambiental de l’economia balear, que ha d’esperonar, entre d’altres accions polítiques, la confecció d’instruments oportuns per a aconseguir recursos pal·liatius de les externalitats negatives, el nus gordià rau en la creació del capital humà adient per a fer front als nous reptes que palesa la globalització econòmica.

Vagi per endavant que l’especialització econòmica insular, prou significativa en el sector serveis, no significa cap factor negatiu. De fet, els graus d’especialització econòmica es vinculen amb increments en la disponibilitat de renda, amb una matisació rellevant, d’importància fonamental per a Balears: la composició interna del sector en el què l’espai econòmic concret s’ha especialitzat. En efecte, per a Balears la divisió sectorial de l’economia –en funció del PIB i del mercat de treball– porta a conclusions evidents: l’agricultura és residual, la indústria encara ostenta una representació puntual però clara en el mercat i la terciarització ha guanyat terreny i ha esdevingut la part del lleó. Ara bé, quan hom parla d’especialització i de diversificació caldria tenir molt present què volem dir. Perquè l’especialització balear en el sector serveis serà més potent quan més diversificat es trobi aquest segment d’activitat. Una via de treball que cal explorar de manera més precisa és, justament, aquest perfil que té el sector terciari a casa nostra: si es troba més fragmentat en opcions diferents –i si aquestes gaudeixen d’alts valors afegits–; o bé si el tenim escorat en poques alternatives, de curt recorregut, amb escassos nous actius: en definitiva, amb la generació de baixes productivitats. Aquesta és la clau, que ens remet a una altra asseveració: turisme són turistes, però també són altres coses, que van des d’activitats complementàries relacionades amb la restauració fins a empreses de telecomunicacions, equips d’investigació i d’altres economies externes que es deriven, vertebrades en un potent cercle virtuós. Aleshores, aquella “primera” especialització perd força per acarar una nova dimensió, molt més rica per a entendre les evolucions de la nostra economia regional.

El que s’acaba de dir s’hauria de connectar, de forma prou rellevant, amb sengles factors seminals. Per un costat, amb un Sistema Regional d’Innovació que, a hores d’ara, hem començat a desenvolupar a Balears amb l’edició de renovats Pla de la Ciència; però on, endemés, recordarem de bell nou l’esquifida aposta per l’I+D+i a casa nostra. Per l’altra, un lideratge públic que suposa la pretensió inequívoca d’actuar dins les coordenades definides pel mercat, amb l’objectiu de trobar territoris d’entesa entre el sector públic, l’empresa privada i els agents socials. Aquest és un camí empíric, no teòric, transitat amb èxit per altres economies regionals europees.

Front això, s’apunten sengles aspectes. Primer: la renda per habitant –que ha caigut a Balears– es pot augmentar mitjançant la creació de llocs de treball; però, sobretot, amb la incorporació de valors afegits intangibles, relacionats amb el que podríem anomenar “intel·ligència”. Segon: la productivitat es pot enlairar si les activitats afegeixen algun d’aquests tres requisits essencials: el coneixement, la formació i les habilitats. No estam parlant, necessàriament, d’un capital humà sustentat sobre titulacions tot just universitàries: el perfil de cada economia determina les necessitats formatives peremptòries per a integrar força laboral. Aquí a Balears el tema enllaça amb l’ensenyament superior, però també –i de manera cabdal– amb la formació de batxillerat i professional. Les Illes, en aquests punt, es troben en posicionaments molt inferiors en relació a la mitjana estatal, i molt al darrera de la Unió Europea, segons les estadístiques d’Eurostat. La rellevància d’aquest capital intangible es vital per al model de creixement econòmic illenc. La recepta genèrica prové d’arreu: el World Economic Forum ha remarcat, un cop més, aquesta qüestió com a factor essencial en el creixement de la productivitat. L’atracció d’inversions i de “talents” per a una economia també s’explica pel seu sistema educatiu, la tolerància existent i el tractament del seu capital humà més desenvolupat. Són ingredients d’enorme transcendència que alteren per complet la visió tot just “física” del creixement econòmic, i que incideixen, de manera notable, sobre l’avenç de la productivitat. En el futur immediat, aquelles economies poc intensives en coneixements passaran a un nivell inferior. En el cas de Balears, l’entesa entre un clar lideratge públic i el sector privat –amb una estratègia formativa potent– és bàsica per a impedir-ho.

Però, mentrestant, es poden avançar uns apunts estilitzats que, en aquestes alçades de la vida política illenca, semblen escaients per obrir reflexions més pregones sobre el nostre model de creixement. I seguint amb la metodologia de la direcció estratègica empresarial, s’ordenen en sengles apartats, d’amenaces i d’oportunitats per a les economies insulars, que tot seguit es detallen. El llistat pot ser incomplet. Però recull, de forma molt sintètica, bona part del que la literatura econòmica insular ha anat especificant. Es poden emplenar els dos grans capítols, si s’hi veuen mancances; es poden moure de lloc els elements exposats, si així es considera. En qualsevol cas, es tracta d’un petit instrumental per incitar a pensar.

1. Les grans amenaces. L’alt consum de territori, les baixes inversions en capital social públic, la poca cohesió social, la congestió espacial, l’esgotament gradual del paisatge entès com a recurs natural, la parca formació de capital humà, la pèrdua notable d’actius agraris, la desindustrialització, la caiguda de la productivitat i de la competitivitat, els saldos fiscals negatius i recurrents amb Espanya i amb la Unió Europea, la pèrdua de terreny a les noves tecnologies, la existència d’una important població flotant no reconeguda en els processos de negociació, l’alt consum energètic, l’escassa inversió en I+D, un benestar social que no es correlaciona amb el nivell de renda, la poca capacitat econòmica de gestió del Govern.
2. Les grans oportunitats. Un entorn ambiental agradable, una experiència reconeguda internacionalment, un know how exportable, el dinamisme del mercat de treball, la capacitat de reacció enfront les recessions, el reconeixement de sectors industrials com la bijuteria i el calçat, l’abundància de capital privat, certes millores energètiques, l’actuació més sinèrgica amb la UIB, la existència de condicions per a fer efectives polítiques de districte industrial.

El gran rerafons d’aquestes idees és ben clar: es centra en la fragilitat i els límits estrictes del nostre territori, un factor que esdevé determinant per a l’evolució futura del creixement balear. Avançar en una línia molt consumidora d’aquest primordial condicionant escàs és abocar-se en un escenari problemàtic, en el context mediterrani de forta competència de destinacions emergents. A partir d’aquesta constatació, apostar, per exemple, per un turisme més selectiu, nàutic i d’esports més elitistes portarà, en un futur més proper que llunyà, a congestions en aquesta franja del mercat. Apareixeran nous cicles de saturació que aguditzaran les externalitats negatives ja existents. Incitar la connurbació de Palma alimentarà el turisme residencial i, tal vegada, l’increment de més oferta no reglada, a banda d’un major creixement demogràfic. A l’àmbit de l’economia terciària, el sol i platja és la nostra primordial divisa: aquí Balears ha demostrat capacitats i lideratges, que s’han concretat en la construcció d’infraestructures –que urgeix remodelar, atès que provenen d’etapes poc escrupoloses amb l’impacte sobre el medi ambient–, la captació de mercats, el protagonisme mundial de grups empresarials locals i la existència d’una atapeïda munió de petits i mitjans empresaris que diversifiquen el sector terciari de la nostra estructura econòmica. Obrir de manera molt decidida nous segments tot invocant la qualitat inferirà, d’entrada, la necessitat de noves construccions –camps de golf, ports esportius– que, a mig termini, poden anar en contra de la nostra principal oferta: el sol i platja. És justament en aquesta on s’han de bastir les polítiques de qualificació: millors infraestructures “sorolloses” –que no facin malbé de manera desproporcionada l’entorn– i més infraestructures “silencioses” –sanitàries, educatives, socials– que facilitin la qualificació de la força de treball i que singularitzin el nostre producte front els competidors més ferotges.