L’economia illenca necessita de canvis estructurals que ultrapassin la conjuntura econòmica puntual, ateses les importants transformacions que s’estan produint a les economies turístiques, amb propensions paleses d’escurçar estades i amb un component clau: la major contingència de competidors en el turisme de masses.

Al seu torn, observem la existència de rendiments decreixents a l’economia insular per l’expansió de places turístiques, el consum territorial i la creació d’externalitats negatives. Aquesta línia de recerca porta a una primera reflexió que és decisiva: l’economia insular necessita més gent, més fluxos energètics, més expansió física i més visitants per mantenir-se, en termes constants, a uns nivells estables. I, tot plegat, això no redunda en un increment del benestar general, si atenem l’evolució més recent de les dades sobre renda familiar bruta disponible per càpita, on es palesa un empitjorament de la situació de l’arxipèlag des de l’any 1986. A això cal afegir una menor incidència de la despesa pública a les Illes, fet que penalitza els serveis socials i, en general, la competitivitat de la nostra economia. Estam en un model que, des de fa poc més de vint anys, perd de mica en mica intensitats –que no extensions: aquí rau, justament, la seva raó per avançar–. És com un ferit a una artèria menor que mana sang poquet a poquet, però sense cap mena d’actuació per reduir-li les fuites vitals: una situació de feble hemorràgia que, amb el temps, pot esdevenir un gran bassiot de sang.

L’economia balear es troba emplaçada en una cruïlla, que té condicions dispars a les anteriors fases d’estancaments i/o recessió econòmiques, i que no es pot esperar a que tot just el mercat actuï per redreçar una situació que, en clau internacional i atenent la existència d’espais força competidors, és cada cop més preocupant, i remet als anomenats problemes estructurals dels fonaments econòmics illencs; en podem albirar quins són:

1. La caiguda de la productivitat del treball. El tema s’ha subratllat, un cop i un altre i es relaciona de manera directa amb el nostre model de creixement, molt intensiu en mà d’obra de baixa qualificació i amb plantejaments netament extensius.
2. La intensa especialització econòmica de les Illes. La qüestió ha estat apuntada amb traços gruixuts per distints experts, fins el punt de parlar-ne de “malalties econòmiques” relacionades amb aquesta especialització. La diversificació que cal invocar no es relaciona amb una reestructuració de l’economia balear, sinó en un tema central, que infereix totes les economies madures: la diversificació del sector terciari; és a dir, dels serveis.
3. La manca d’infraestructures “silencioses” (educació, sanitat, serveis socials). L’estoc de capital social públic és escàs a Balears. I això és un problema que s’arrossega des de dècades i afecta negativament el nivell de benestar social de la població, que no encaixa amb la teòrica distribució de la renda.
4. Les externalitats ambientals negatives, agreujades per polítiques econòmiques agressives amb l’entorn o permissives amb l’ocupació desordenada del territori. Els instruments fiscals s’acabaran fent servir a les economies terciàries –com ha succeït a les economies industrials de l’Europa més avançada–, per acarar els problemes derivats d’aquestes externalitats en un escenari, endemés, de més que previsible canvi climàtic, segons han indicat els científics del Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic, amb afectacions clares a les àrees litorals.
5. L’estacionalitat turística i la sobre-oferta de places. La primera és de difícil resolució. No existeixen receptes màgiques, atès que la dependència exterior és important. El tema, endemés, es relaciona amb canvis en el comportament de la demanda turística. Però quant a la segona, s’han advertit que urgeixen moratòries urbanístiques per paralitzar construccions que contribueixen a engreixar, encara més, l’excés de places turístiques –que no necessàriament hoteleres– a les nostres Illes.
6. L’escassa formació de capital humà, fet que incideix a la productivitat del treball i que, de no posar-hi remei, pot situar Balears en una posició dificultosa en el mig termini. L’estructura del nostre mercat de treball agullona aquest estat, atesa la seva intensitat en força de treball i la rellevància del component femení en el sector turístic. Sobre aquest punt, els guarismes balears són altament inquietants, denunciats arreu per part de científics, economistes i historiadors econòmics i per institucions diverses. En paral·lel, l’anèmica aposta per la I+D penalitza, encara més, aquest estat de postració relativa.

Aquests sis problemes medul·lars tracten de situacions que requereixen solucions estratègiques, apostes fermes per part del sector públic (amb lideratge inequívoc del Govern Balear; el mercat tot sol no resoldrà res) i la superació del cicle d’una convocatòria electoral. I sintetitzen factors en els què, des de l’esfera autonòmica, es pot fer política econòmica que fugi de les obsessions curtplacistes.