Economía balear ante las elecciones (2): pragmatismo económico, pero radicalismo social (presentación en catalán)

Pragmatisme econòmic, radicalisme social

Les reflexions dels economistes parteixen de la realitat de la crisi, que es pot diagnosticar amb més o menys encert en funció de la informació que hom disposi. Però amb una deficiència essencial: saber què hem de fer, què s’ha de fer en els moments actuals. És a dir, amb accions de present i no tant d’un futur imprecís. Hom parla de capital humà, d’educació superior, de facilitar el talent i la innovació; però cal ser conscient que tot plegat, que prefigura una determinada forma de créixer o qualifica la ja existent, remet el tema a un escenari llunyà, tot i que no est pot perdre pas de vista. Però s’ha de compaginar amb les imperioses necessitats del món d’avui, i dels col·lectius que ho estan passant més malament, amb dificultats més intenses. Urgeix, doncs, una Política Econòmica que es centri en aquella gent que ara no té res, es troba aturada, viu precàriament i té escasses perspectives.

La sortida de la crisi no és pas propera. Els lleugers signes d’hipotètica recuperació, de caire macroeconòmic, no ens poden fer perdre de vista la crisi social que s’ha generat en el decurs d’aquest Gran Recessió. Les dades, en el moment d’escriure aquest treball, són preocupants, manifestades en un fet contrastat per fonts de tota mena: l’increment enorme de la desigualtat i de la disparitat de rendes. L’esquerra ha de pensar en les capacitats que té per a gestionar aquesta situació. Si s’instal·la en posicions maximalistes, no rutllarà cap projecte de Política Econòmica assenyat. Més que mai, convé tenir agendes de treball compartides entre les diferents formacions que componen l’espectre polític de l’esquerra, si es vol governar en un futur immediat, sense pensar en discursos que erosionin al veïnat ideològic: en economia, sabem que aquests posicionaments proteccionistes no fan més que cercar la desfeta del veí, enlloc de la seva col·laboració còmplice. Això vol dir, clar i llampant, que urgiran postures més pragmàtiques, allunyades de desitjos que tothom voldria tastar, però que es troben enfora de les possibilitats realistes d’una acció de govern. Implica que cadascun, des de la seva fortalesa ideològica, sigui capaç de bastir, amb les seves aportacions, un conjunt comú en el què hi participin altres jugadors, amb diferències notòries, però també amb eixos compartits. L’esquerra té, ja, una experiència de gestió a Balears que no es pot considerar sols com a puntual: dues legislatures en el Govern i més treball implementat des d’altres institucions, la qual cosa faculta un nou nivell d’entesa, que superi les friccions, comprensibles, i que vetlli per un futur d’acció estratègica, conjunta, compromesa amb el benestar social, ecològic i econòmic de la nostra comunitat. Així doncs, existeix un major nivell d’experiència per part dels possibles protagonistes, puix que s’ha conegut què és administrar i, per tant, la consecució d’errades i encerts que se’n deriven de l’exercici de la presa de decisions. Endemés, cal tenir ben present un factor remarcable: la forma de gestionar el sector públic –amb enllaços massa boirosos amb el privat– per part dels governants actuals hauria de fer veure que urgeix una nova manera d’acarar la res publica, on el diàleg es sovintegi i el dissens no es criminalitzi.

El realisme econòmic, pressupostari, no es pot negligir: la política feta carn. Els marges seran sens dubte limitats; però amb ells s’ha de poder dissenyar un full de ruta creïble, pensat no en un o dos exercicis immediats –que és el que sempre sol passar–, sinó en clau d’un futur desconegut, però que es pot albirar, des d’un present en el què cal donar respostes a la gent més desatesa, que pateix més les conseqüències de la crisi, esperonant el radicalisme social. Això no és tothom; ni tot es pot fer: el joc de suma zero apareixerà, indefectiblement. I hauria de generar les menors desavinences possibles. Un recordatori elemental, a tall de síntesi, és el següent:

  1. El sector públic s’ha de desenvolupar en el marc d’una economia de mercat. Aquest és un fet que molt sovint s’oblida per part dels polítics, dels gestors i dels sindicats: demandar insaciablement al pressupost suposa greus entrebancs per fer sostenible el sistema. En aquest respecte, la qualitat ha de presidir l’acció quotidiana de la política per tal de que aquesta sigui eficient i s’observi com un ressort fonamental per resoldre els problemes i les necessitats de la ciutadania. Els efectes són sinèrgics i recíprocs: la millora del sector públic esperona al privat, i aquest, al seu torn, estimula l’administració pública.
  2. De bell nou, una nova via: la persecució de pactes de govern, amb eixos clars en Política Econòmica. Anthony Giddens, el sociòleg britànic pare de la “tercera via”, comentà, a un encontre a Presidència en el Consolat de Mar el 2008, que tothom li demanava per una “quarta via” que, de fet, ell no acabava de veure. Giddens havia acurat la seva teoria, que centrava sobre uns fonaments cabdals, com ara la rellevància del sector públic en economia, la defensa d’un nivell raonable de pressió fiscal, la determinació envers la formació del capital humà, la capacitat de generar diàleg intern i la comprensió de que s’està en un procés de globalització econòmica i social que, endemés, infereix un altre element a les economies més avançades: l’alt nivell de terciarització. Els resultats reals no foren, socialment, tan positius com teòricament pressuposava Giddens. Però, a més a més, a l’esfera exterior, la “tercera via” inferí la pèrdua d’una visió internacional pròpia, arran de l’aposta absoluta per la guerra d’Iraq i l’alineament total amb les actuacions de l’administració nord-americana. Aleshores, la potencialitat expansiva d’una “tercera via”, exitosa cap a l’interior, es dissipà amb la lamentable complicitat britànica en l’aventura del Golf Pèrsic. És per això que en alguns àmbits –polítics, però també acadèmics– es reclamaren pautes noves, diferenciades, que recollissin idees substancials que enllacen amb la noció de ciutadania, provinent de la Revolució Francesa. Una nova via, una presumpta “quarta”, hauria de rubricar i enfortir les premisses inherents a la seva predecessora –per dir-ho d’alguna manera– i encertar a bastir en un projecte comú sensibilitats distintes –i complementàries– que van des de la defensa de tot allò que representen els béns públics –sanitat, educació, serveis socials, tot incloent el territori comú com un element estratègic–, la cultura de la pau i la solidaritat, fins al respecte d’una economia de mercat des-sacralitzada de qualsevol plantejament demagog. En aquest context, el component social és necessàriament divers, en unes coordenades d’augment de les economies de serveis. La complexitat social ho justifica en estructures cada cop més quaternàries i quinàries –en definitiva, la qualificació del sector terciari–, en relació a les aportacions de les activitats a la generació de renda i a la composició de la població activa.
  3. Si hom pensa en una possible reedició del Pacte de Progrés a les Illes no es podran perdre de vista les premisses enunciades més amunt, no tant per “puresa ideològica”, com per sostenibilitat econòmica i social de l’arxipèlag. I per un element seminal: la formulació d’una ètica de la responsabilitat, com diu el professor Giovanni Sartori que, en escenaris molt concrets, pot situar-se molt per sobre de la crucial ètica dels principis. L’experiència política i de gestió a l’administració hauria de fer pensar molt seriosament a les forces d’esquerra que les grans proclames teòriques són molt lluïdes formalment, però es troben buides de contingut si no es poden aplicar i, el que és més greu, no duen políticament a cap banda en la societat en la què ens trobem inserits, amb la frustració i desencís que això provoca. L’esquerra ha de reflexionar profundament si es vol situar en un escenari en el què desitgi, de debò, governar, o si, com a contrast, s’estima més actuar com a veu de consciència –que serà més o menys tinguda en compte, segons el tarannà del governant– i no assolir responsabilitats madures de govern. Cal escollir, per tant, entre l’estratègia d’una força política amb voluntat de canvis des de l’acció gestora o la d’una ONG, més reivindicativa, però amb limitada incidència politicosocial. Segons el model escollit, les passes a seguir són unes –més pragmàtiques, més negociadores– o unes altres –més utòpiques, més visionàries si es vol–.
  4. L’aposta per una altra forma de créixer, amb un plantejament que contempla tots aquells paràmetres que sovint s’obliden per l’obnubilació que indueix la xifra del PIB: la rellevància dels serveis socials i culturals, el ferm control de les externalitats negatives que provoca l’avenç econòmic, les polítiques sanitàries, la consecució de nous models territorials, les apostes per l’educació en totes les seves projeccions, o el suport als països menys afavorits, elements tots ells que, al seu torn, infereixen altres maneres de fer política. Aquesta noció de creixement econòmic es vincula més a la perspectiva del desenvolupament humà, de manera que hom dedueix un nou model de creixement que ha de ser menys depredador del territori i més respectuós amb l’entorn. És a dir: s’ha de subratllar el desenvolupament d’allò que coneixem com Estat del Benestar. En aquest sentit, tres sectors són particularment sensibles i rellevants: l’educatiu, el sanitari i el que hom pot qualificar com assistencial. En tots ells, les complicitats entre els sindicats, els moviments socials, els grups empresarials i les administracions haurien de ser molt més sòlides que les que s’han pogut veure en els darrers temps. En els moments actuals, i atenent tots els condicionants derivats de les polítiques d’equilibri pressupostari, es plantegen un seguit d’inconvenients per acarar aquestes qüestions. Aquesta situació contrasta amb les mancances clamoroses de sectors marginats o desplaçats del mercat de treball per l’evolució del model de creixement, que no disposen d’interlocutors ni suposen la mateixa preocupació per a les organitzacions convencionals i les administracions que les demandes més vertebrades entorn de negociadors clarament definits (com ara els sindicats). Tal i com deia abans, com que ens trobem en un joc de suma zero, implementar les despeses en un sentit penalitza greument els dèficits de l’altre bloc, de forma que uns processos solidaris –i racionals– de negociació haurien de fer possible l’extensió de beneficis socials, amb millores dels sectors marginats, encara que això signifiqués renúncies i moderacions en els segments més ben posicionats dels treballadors.
  5. L’esquerra té una gran oportunitat per a fer possible el redreçament de les polítiques portades a terme pel PP. S’ha revelat, en aquests darrers anys de govern conservador, tant a nivell nacional com autonòmic, que els conservadors no són, necessàriament, sinònim de bona gestió, ni d’efectivitat. Casos precedents desvetllats d’administracions de la dreta política, ja indicaven una forma de treballar que barrejava allò que és públic amb interessos privats, amb casos concrets de corrupció. Però el missatge balsàmic que es va fer, des de seus conservadores de Madrid i Palma, de que just l’arribada del PP als governs solucionaria en poc temps tots els problemes, fou totalment erroni quant als resultats pràctics. Amb indicadors macroeconòmics, no ens trobem millor ara que el 2011; fins i tot en algun repunt com ara la correcció del dèficit públic, no s’estan assolint els objectius fixats pels executius dretans. I tot això malgrat el gran sacrifici que s’està infringint a la població, sacrifici que no entén de xifres rodones ni de decimals, però que viu molt directament els problemes d’accés a la sanitat, a l’educació i als serveis socials. Per reconduir tot això, l’esquerra haurà de demostrar capacitat d’unió, d’identificació dels problemes i d’una priorització taxativa de les actuacions a desenvolupar, car no serà plausible encarar tots els reptes que es poden plasmar en un programa electoral. Aquesta ètica de la responsabilitat, seguint Sartori, no eludeix la dels principis: es remarca la primera, precisament, per evitar que la segona sigui transgredida per una dreta que tot just té una finalitat demostrada històricament: descurar els col·lectius vulnerables, les classes treballadores, i preservar, com a component gairebé genètic, els interessos dels poderosos.
Anuncios
Esta entrada fue publicada en ECONOMÍA BALEAR. Guarda el enlace permanente.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s