O sistema pressupostari o càlcul econòmic; o estímuls materials (i morals) o absència d’estímuls

Els esdeveniments que s’han produït en el funcionament de les empreses públiques a Balears, obliguen a repensar la gestió economicoadministrativa i financera d’aquest sector vital per a l’economia pública illenca. En aquest respecte, cal recordar els casos de corrupció, de desviacions pressupostàries i de mala gestió, en definitiva, que han transcendit l’àmbit estricte de l’administració i han passat a l’esfera judicial, amb exemples prou il·lustratius dels despropòsits assolits, corresponents a la legislatura 2003-2007. El tema, que esdevé crucial, se relaciona amb la funció que ha de tenir el sector públic en la Política Econòmica.

Entenc per “sector públic instrumental” el conglomerat d’empreses, fundacions i consorcis que s’han creat al marge de les conselleries de les quals en depenen, amb una finalitat clau: agilitar la presa de decisions i el funcionament de l’economia públic, de forma que s’introdueixen formes de treball i de gestió que en alguns casos recorden més aviat el comportament del sector privat. L’administració ocasiona en no poques ocasions dilacions i dificultats administratives que entrebanquen la flexibilitat i la rapidesa administratives. És per això que des de l’àmbit més polític s’ha advocat, per tot arreu, per endegar processos instrumentals que aplanin els costos de transacció i que escurcin cronogrames i plaços establerts. La Llei del Sector Públic, de fet, introdueix mecanismes de control ex post en aquest conjunt d’activitats, de manera que els organismes centrals de la hisenda autonòmica poden conèixer amb major precisió la situació d’una empresa un cop que ha estat avaluada per una auditoria externa. Dit d’una altra manera: mentre que a les conselleries el seguiment és ex ante, mitjançant la figura de la Intervenció, les institucions que es troben vinculades a les conselleries –i que molt sovint manegen recursos econòmics força superiors a aquestes– tenen una evolució econòmica i financera que tot just és detectable on line en els consells d’administració. I, per tant, es depèn molt del grau de rigor que els seus membres imprimeixen a les seves decisions, en forma de sol·licitud constant d’informació a les gerències quant a operacions que es desenvolupin o es pensin desplegar. La confiança en l’anàlisi de l’auditoria pertinent pot fer relaxar el seguiment més precís de les fluctuacions que es poden observar en el decurs de cada empresa.

Un altre factor cal subratllar: el sector públic manté una dependència directa de la conselleria de la què és un apèndix –important, en molts casos–, de manera que des del capítol 7 del pressupost de cada conselleria s’acaba per transferir a les empreses en qüestió els capitals que es reclamen des de les gerències. Aquestes quantitats són aprovades pel Consell de Govern. Tenim aquí una manca de fiscalització important: el responsable de la conselleria, en tant i en quant ostenta la presidència del consell d’administració que pertoqui, és qui signa finalment el permís per fer la transmissió corresponent, gairebé de manera automàtica. Les explicacions de les gerències contribueixen a activar aquestes iniciatives, amb la comunicació, que sempre es raona, de necessitats importants de cabals per a poder fer front els compromisos contrets. Les autoritzacions d’endeutament o renovacions de pòlisses, s’acaba per decidir a la conselleria d’Hisenda, que centralitza la tresoreria de la comunitat, la seva capacitat impositiva i la gestió definitiva dels moviments financers que siguin escaients.

A partir d’ací, i atenent els resultats que he exposat anteriorment, cal fer aquestes consideracions:

1. El sector públic balear és excessiu, si es té en compte el seu procés de creixement en molt poc temps, els seus resultats d’explotació i la comparació que es pot fer amb d’altres comunitats autònomes.
2. La normativa vigent no permet una fiscalització prèvia acurada en tot el sector, si es té en compte, com dic, la seva gran dimensió. Suposaria la creació d’un cos massa voluminós d’interventors-delegats que, a hores d’ara i atenent la necessitat de no sobredimensionar l’administració pública, seria inassumible per la comunitat autònoma.
3. El repensament del sector obliga a articular seriosament processos de fusió i/o eliminació d’empreses públiques a Balears, la qual cosa indueix costos de caire laboral que no es poden pas negligir.
4. La revisió igualment curosa del funcionament economicoadministratiu del sector, de manera que les gerències no siguin tot just nuclis de demanda –de vegades molt reiterativa– de recursos a les conselleries, tot i la presentació de comptes de resultats en bona part calamitosos. No existeix, en aquest sentit, cap mena d’anàlisi cost-benefici, ni una transmissió de recursos a les empreses, que molt sovint van in crescendo, que tinguin contrapartides concretes: definides, amb responsables concrets i amb indicadors clars de mesura.

En economies on el pes del sector públic ha esdevingut rellevant, els gestors s’han hagut d’enfrontar, tard o d’hora, a problemes similars als què tenim a Balears. Empreses, fundacions i consorcis són un sector que en alguns processos opera com si es tractés d’un conglomerat privat; però que, no obstant això, té un perfil inqüestionable: és públic. I això implica l’obligatorietat de retre comptes i de passar per les fases de control que es considerin adients. Es podrà dir que tot això ja existeix: que hi ha auditories i, després, la revisió de la Sindicatura de Comptes, informacions totes elles que s’acaben per lliurar al Parlament de les Illes Balears. Però les gestions incorrectes s’acaben per detectar, amb tota la seva magnitud, després de que s’han culminat. De vegades, molt temps després, circumstància que també depèn de l’actitud dels governants.

En aquest respecte, cal indicar que, de manera molt sintètica, s’han plantejat la visió del sector públic com un gran agregat d’empreses, independentment de a què es dediquin. Per dit-ho en d’altres paraules: es tracta d’un cert procés d’unificació d’unitats que tenen bases tecnològiques consemblants i un objectiu comú. En dit sentit, la combinació d’empreses diferents que treballen en un espai compartit i que tenen elements assimilables, pot fer pensar que un sistema pressupostari també comú pot compensar els resultats finals de tot el conjunt: aquelles unitats més productives podran contrastar les que, pels motius que siguin, tenen pèrdues o situacions més desequilibrades. Aquest tema, plantejat a diferents casos d’economia aplicada –tant en economies planificades com les que palesen signes de caire més “districtual”–, infereixen un estricte marc de centralització i una forta coordinació entre les diferents administracions involucrades. La precisió estadística i un seguiment molt escrupolós representen condicions indispensables per a desenvolupar aquesta metodologia. En tant i en quant el sector públic del Govern no ven mercaderies, sinó que ofereix serveis, la seva dependència de recursos financers és total del nucli-mare d’aquest engranatge (la conselleria en qüestió). Però, dit això, aquesta situació no invalida la reclamació d’una major cura per part dels administradors de les empreses públiques, que massa sovint tenen la noció de que tanmateix, passi el que passi, la secretaria general tècnica acabarà per transferir els cabals necessaris i les pressions exercides sobre la conselleria d’Hisenda aplanaran noves complicitats financeres. Els estímuls tenen escassa concreció: el gestor no es veu recompensat si obté millors resultats; però tampoc és penalitzat si presenta menyscaptes. Es tracta, al meu parer, d’un greu error de partida en el funcionament econòmic.

El càlcul econòmic comporta pensar en el sector públic tot “individualitzant” les empreses: cadascuna d’elles té figura jurídica pròpia, i treballa amb orientacions que no necessàriament obeeixen a un plantejament de conjunt. En una mateixa conselleria, una empresa, fundació o consorci pot palesar evolucions més negatives; mentre una altra pot determinar una fluctuació més positiva. Ambdues, en aquest hipotètic exemple, funcionen amb lògiques diferenciades, i amb resultats que no componen cap mena de sumatori agregat. En aquest cas, la consecució d’estímuls materials és més escaient: com a estímul a la gestió individual i col·lectiva. D’alguna manera, la nostra situació actual contempla els factors negatius d’ambdós mètodes: les empreses funcionen com a unitats individualitzades –recordarien les premisses del càlcul econòmic–, però al seu torn es troben emparades sota el paraigües no d’un holding empresarial, sinó de tot el pressupost del Govern. Un apalancament que res té a veure amb mecanismes de mercat ni amb les formulacions que emanen de la racionalitat econòmica. L’empresa que, any rere any, genera més dèficits, més pèrdues, reclama majors injeccions de liquiditat i de crèdit, no té cap mena de correctiu per part del màxim responsable de la que penja: el mateix conseller que actua com a president del consell d’administració. Així, els forats financers que es provoquen no fan més que créixer, sense que es posin mecanismes de compensació –fins i tot de sanció– envers els seus gestors.

Per tot això, resulta vital aplicar la Llei del Sector Públic tal i com es va aprovar a la legislatura anterior, i, alhora, fer servir figures instrumentals com el Contracte-Programa per tal de racionalitzar millor els recursos escassos, fugint de la fraseologia buida de contingut i fixant indicadors assumibles, clars per a mesurar la seva evolució, les necessitats pressupostàries i el compromís de resultats de cada empresa pública, per tal d’enfortir, justament, el conglomerat empresarial que es mantingui. I, alhora, determinar el feix d’estímuls materials i morals que esdevenen rellevants en un procés econòmic, atesa la dependència vital d’aquestes empreses del pressupost públic.