Economía balear ante las elecciones (y 6): el contexto general (presentación en catalán)

Les perspectives de la macroeconomia mundial no són positives. Després de tres anys amb l’aplicació de polítiques severes d’austeritat, amb una preocupació estricta per la reducció dels dèficits i el controls dels deutes públics, els resultats segueixen essent anèmics. En aquest context, tot just els països emergents (amb Xina al capdavant) estan arrossegant el PIB planetari, mentre les nacions més avançades (principalment a Europa) persisteixen en un estat d’alentiment, tot i que amb gradacions dispars. Però el cost és elevadíssim, particularment en el mercat laboral i en la prestació de serveis a la ciutadania. Incidir, com s’està fent des de l’eix franco-alemany, en la existència de dues velocitats en l’economia europea, contribueix a la sensació, ben tangible, de desunió i d’un cert desgavell que la Política no està abordant de forma solvent. El cercle, per tant, no és gens virtuós.

L’economia convencional es troba també en crisi, però amb un fortíssim component ideològic que contribueix a encapsular la major part de les idees. No deixa de ser curiós que aquells que desacrediten els economistes de tall progressista o keynesià amb la desqualificació de ser massa ideològics, són els que ostenten posicionaments més rígids i dogmàtics, per mor d’uns plantejaments filosòfics ultraliberals que es consideren com a peces inamovibles i exactes del pensament econòmic: ideologia pura. Aquestes visions emfasitzen el pes del mercat per damunt de qualsevol altre consideració, la ineficiència del sector públic com un fet gairebé definitori, la necessitat imperiosa de quadrar de forma estricte els comptes al marge del cicle econòmic i, en definitiva, el refús visceral a tot allò que impliqui la intromissió de les administracions a l’economia. Tot això, bastit amb principis neoliberals i amb la negació a tot allò que representi gestionar la crisi des de l’esfera pública.

En efecte, la imposició de l’escolàstica econòmica arran del gir de maig de 2010 ha posat, novament, les receptes del vell patró-or com a paradigma a seguir sense discussió, talment com si la crisi ja s’hagués superada, els ingressos fiscals s’enlairessin i les estructures econòmiques experimentessin signes inequívocs de sòlida represa. El control sobre el dèficit, la desacreditació de tot el que és públic, la preocupació per la inflació i la crítica al deute han cristal·litzat en un únic missatge, essencial i repetit com un mantra: l’austeritat. Amb quins resultats? Doncs molt limitats, si atenem els informes econòmics més recents, amb costos que s’enfilen, mundialment, a uns 2,3 bilions de dòlars anuals. Obstinar-se en mantenir aquesta pauta sense adoptar altres possibilitats de reacció a la crisi, allargarà sense cap mena de dubte la possible recuperació: per exemple, Christine Lagarde, directora del FMI ja ha avisat que ens podem endinsar en una dècada de creixement nimi, que serà incapaç de resoldre la desocupació existent. I tot plegat és el corol·lari d’aquestes polítiques de consolidació fiscal, restrictives, regides per uns principis mals entesos del que és l’austeritat en economia.

Més concretament: els dinamismes germànic i francès davallen, amb indicadors que insinuen una certa desconfiança empresarial envers el futur immediat; i l’Europa mediterrània es troba en una situació que s’ha agreujat pels requeriments imposats des de Brusel·les quant al control de les finances públiques i del pressupost, i pels esdeveniments polítics i econòmics a Itàlia que gairebé representa, no ho oblidem, gairebé el 20% del PIB comunitari. La sensació de que les coses, en general, no rutllen s’ha confirmat pràcticament per tota la Unió Europea. I recordem un cop més que, en tots els casos, el receptari ha estat el mateix i, insisteixo, la paraula “austeritat” ha esdevingut la més divulgada des de palestres especialitzades i des de plataformes més mediàtiques i populars.

Front això urgeix un replantejament global de les polítiques econòmiques que passin, al marc europeu, per la davallada dels tipus d’interès, la visualització nítida i sense embuts de que existeix un prestador de darrera instància (el Banc Central Europeu, ara massa dominat per l’ortodòxia econòmica) que asseguri els deutes públics (amb major oferta monetària si escau), el rescat clar i llampant de Grècia i analitzar alhora la possibilitat d’emetre eurobons i de fer quitacions explícites de deute. L’obsessió per la inflació hauria de passar a un segon nivell: amb una inflació subjacent del 1,5% (la nominal no arriba al 4%) al conjunt de la Unió Europea, podem dir que estam més prop de la deflació que d’un repunt brutal a l’alça dels preus. Això caldria que anés acompanyat d’una major regularització del sector financer i dels moviments de capitals, tornant a les premisses en aquest respecte que s’aplicaren arran de la crisi dels anys 1930 i que s’oblidaren, amb excessiva lleugeresa, en els anys 1980 i següents. En aquest context, els sectors públics han de tenir funcions força rellevants en els moments actuals, i han de contribuir a potenciar el creixement juntament amb els teixits privats, i no ser actors gairebé residuals com es predica des d’aquesta ideologia dominant a la què me referia abans. Perquè negligir de manera militant el paper de les administracions és, al meu entendre, una errada que, més prest que tard, es pagarà també molt car.

Un cop més: la discussió sobre un nou model de creixement

En aquest context, es planteja un tema que ja és recurrent: el canvi del model de creixement. La qüestió semblava que s’acabava d’encetar la primera legislatura del president Rodríguez Zapatero (ZP): hom parlava d’un previsible canvi de model productiu per a l’economia espanyola, albirat a partir de l’emergència de la crisi econòmica més severa que s’ha esdevingut en els darrers cinquanta anys. ZP va fer d’aquest anunci una mena de fulla de ruta estratègica del que calia esperonar en el futur immediat, a partir d’una constatació fonamental: els límits estrictes de l’actual model de creixement, edificat sobre l’economia immobiliària, baixos indicadors de productivitat, una minsa opció pel coneixement i un recorregut breu, des de l’àmbit de l’evolució econòmica.

Aquesta argumentació no agafà desprevinguts a Balears. De fet, ja molt temps abans d’assolir el poder polític el juny de 2007 per part del Pacte de Progrés, hom havia plantejat, en reiterades ocasions i des de les files de l’esquerra, la necessitat urgent de repensar la pauta del creixement econòmic illenc, i la peremptorietat inajornable de sustentar una nova manera de créixer que fugís del curtplacisme, auspiciada endemés per una idea motriu essencial: la de governança, val a dir, la potencialitat dels acords consensuats en la seva accepció més laxa.

Unes premisses prèvies són escaients. Primera, que els cicles econòmics existeixen, contràriament al que pensaven les ments més militants del neoliberalisme. Segona, que assistim, a hores d’ara, a allò que s’ha vingut anomenant com a “canvi de paradigma tecnoeconòmic”. El model present balear s’incardina en aquesta perspectiva: s’ha assolit, en el marc d’una economia madura com la turística, un nivell que està produint rendiments decreixents, i la obligació derivada –si es vol mantenir una clara opció de competitivitat– d’aportar noves vies de treball que comportaran, al seu torn, possibles nínxols d’ocupació i, també, desaparició d’actius laborals en aquelles activitats sobresaturades. I tercera, que aquesta trajectòria té costos de transició; dit d’una altra forma: no hi ha costos zero. I els polítics, per tant, no poden negligir aquesta situació.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en ECONOMÍA BALEAR. Guarda el enlace permanente.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s