1. Balears, economia sòlida dins la globalització turística

En els sistemes productius terciaris de base exportadora, com és el cas de Balears, que és una economia especialitzada en el turisme de sol i platja, l’avantatge competitiva no es vincula tant a la funció d’innovació que coordina un emprenedor, com la de saber generar els mecanismes institucionals que li permetin controlar les externalitats negatives mediambientals que provoca la sobreexplotació turística en un entorn físic limitat, com és el de l’arxipèlag. Aquí es mantenen una sèrie de referents: la necessitat d’acarar l’oferta als canvis de la demanda i la urgència de definir l’agent econòmic que executa la funció de coordinació que permet ajustar-los.

La innovació esdevé una peça cabdal en els processos de desbloqueig d’economies madures terciàries, amb productivitats baixes i una elevada competitivitat en els seus mercats històrics. El recorregut, en relació als sectors industrials més tradicionals però amb elevats valors afegits i organitzacions flexibles és diferent: existeix un protagonisme distint en la correlació entre el sector públic i el privat. Ara bé, malgrat els factors comentats fins ara, no es pot eludir un element significatiu que hauria de tractar-se en investigacions específiques: el grau de diversificació del sector terciari a una economia insular i madura com la balear. Això matisa la idea de “malaltia holandesa” per a Balears, des del moment en què l’especialització no s’ha de contemplar –de manera mecànica– com un tret negatiu per unes economies que han assolit importants nivells de renda en contrast amb altres regions del seu entorn a partir de l’explotació del turisme de masses (si més no en una part important). Per tant, caldria aprofundir si l’especialització en el sector serveis –i en l’activitat turística– ofereix una major competitivitat a les economies insulars més especialitzades en aquestes activitats (Manera-Navinés-Franconetti 2016).

L’economia de l’arxipèlag presenta uns trets, entre 1975 i 2015, que es poden sintetitzar així:

1. La població creix per sobre de la mitjana estatal, i ho fa a partir de corrents migratòries que acudeixen a les Illes sota el reclam de les expansions turística i constructora.
2. El creixement econòmic és potent, però confirma un punt d’inflexió a la meitat de la dècada de 1980 (segons les investigacions més recents), al temps que ha provocat severes disl·locacions de caire ambiental.
3. El procés de terciarització implica l’elevada especialització de l’economia balear en el sector serveis per sobre de la resta de comunitats autònomes espanyoles i també per damunt de les variables regionals de la Unió Europea. Això té, d’entrada, dues importants conseqüències. Primera: l’agilitat del mercat de treball, de forma que per al període 1984-2004 la taxa d’atur de Balears representa l’11,6% front al 18% d’Espanya; una dada molt més recent, corresponent a 2016, assenyala una taxa d’atur a Balears entre cinc i vuit punts –en funció de la font treballada– per sota de la mitjana nacional, que s’enfila al 20%. I segona: un procés de desballestament de la indústria i de l’agricultura en benefici d’activitats de serveis intensives en treball i amb escassa productivitat.
4. La existència d’un stock de capital privat que supera igualment la mitjana nacional, mentre el relatiu al capital públic es sitúa per davall del conjunt espanyol.

Els factors descrits fan part d’un estat de maduració de l’economia turística que, a les seves dates més recents (1970-2015), ha passat per tres fases concretes de sengles embranzides turístiques. L’etapa que ara ens ocupa (que no perd de vista les conseqüències de les crisis energètiques de 1973 i 1979) pot ser isolada de la prèvia –que abraçaria el període 1930-1973–, atès que, amb l’excepció de l’esclat de la guerra civil, és 1973 l’any en què, per primera vegada, davalla el nombre de visitants a les Illes, fet que es reiterarà a la conjuntura de 1991-1993 i, més tard, el 2002. És important rubricar que 1973 i 1991 copsen l’inici, amb trajectòries i profunditats divergents, de sengles crisis econòmiques per a Balears, des del moment en què el creixement del seu PIB serà, en dites conjuntures, clarament negatiu; no és el cas de 2002, amb un avanç molt moderat del PIB, però sempre amb variables positives. L’impacte de la Gran Recessió, des de 2008, ha suposat caigudes del PIB insular de l’ordre del –4% el 2009 –l’epicentre de la crisi–, un procés que s’ha començat a superar en les dades macroeconòmiques des de 2014-2015, amb xifres ja rellevants en dades conjunturales de 2016: 4,2% de creixement del PIB.

Els factors de caire internacional expliquen la trajectòria turística insular, des del moment en què hom aprecia que el cicle econòmic balear es troba molt vinculat a l’europeu. De fet, el comportament del PIB insular es mou en la mateixa sintonia de com ho fa el conjunt de l’economia de la Unió i, de manera més específica, de les trajectòries alemanya i britànica. En aquest context, els elements claus per al desenvolupament econòmic balear que cal considerar són:

1. L’emulació. Emular significa imitar per igualar o superar. La paraula “emulació” descriu millor aquest element que l’expressió més comuna “presa de referència” (o també benchmarking).
2. El capital de l’enginy i la voluntat: nous coneixements, innovacions, capacitat empresarial, lideratge i iniciativa organitzativa, privada i pública.
3. La industrialització en la mesura que la indústria i els serveis avançats (a diferència de l’agricultura i de les primeres matèries) gaudeixen de rendiments creixents.
4. La diversificació dels sectors industrial i dels serveis en la mesura que es reconeix el desenvolupament com un fenomen de sinèrgia.
5. El nacionalisme o “patriotisme econòmic”, entès com el desig que al propi país i als descendents d’un mateix els vagi bé, premissa que fou la principal força motivadora de l’esforç emulador europeu al llarg dels segles.
6. L’atracció d’estrangers per treballar en determinades activitats i àrees geogràfiques, la qual cosa fa referència també a la necessitat d’immigrants.
7. La democràcia i la bona governança.
8. L’especial atenció a l’aprenentatge i l’educació.

Aquests plantejaments no eludeixen, en el seu desplegament total, una crítica a l’economia més convencional, centrada en construccions lògico-formals i en la precisió matemàtica, que ha oblidat els seus vincles amb la realitat social, política i cultural de la que forma part. El coneixement de la història, de la geografia, de l’antropologia de les societats, és un base sòlida per a confegir una altra visió, més integradora i dinàmica, de la ciència econòmica.

2. La figura de l’empresari

En tot aquest procés, el factor empresarial és crucial. En aquest sentit, hom apunten sis factors que incideixen de manera notable en la formació i desenvolupament dels grups empresarials. Primer: el marc institucional, és a dir, el conjunt de normes i organitzacions que aplanen i faciliten la consecució dels objectius econòmics. Segon: les oportunitats de negoci, derivades de la pròpia estructura econòmica i de les vinculacions externes de les empreses. Tercer: el grau d’incertesa, que promou o desmotiva decisions inversores i adaptatives. Quart: la dotació de recursos productius, és a dir, recursos naturals –com ara el paisatge, en el cas d’una economia turística– i el capital físic i dinerari. Cinquè: l’accés a la innovació, que pot derivar vers la vessant més tecnològica i/o la que afecta de forma més directa una economia de serveis, on el concepte d’innovació pot ser més boirós. I sisè: el nivell educatiu i formatiu de l’empresari i de la resta d’agents econòmics, entenent això en una accepció prou ampla que abasta tant la formació reglada com la que és més experiencial.

Però un aspecte important no pot ser descuidat en aquesta petita nòmina descrita: els lligams socials efectius dels empresaris. En aquest respecte, la reversió social de l’empresariat balear ha estat més aviat escassa. Ha existit –i existeix– a Balears la percepció de que empresaris de debò només apareixen arran del turisme de masses. I que, per tant, la societat balear els hi ha d’agrair constantment la translació abrupta d’una societat endarrerida i pobre a una altra rica i cosmopolita. Sembla que això, aquesta mena de “favor” social, cobreix per complet la funció empresarial de retornar a la societat d’origen una part –en la forma mercantil que es vulgui– de la riquesa generada, un fet que és clarament observable en altres indrets i que és poc o gens perceptible a Balears. La “joventut” de l’empresari hoteler –estam parlant d’una primera generació encara ben protagonista dels afers econòmics, tot i que emergeix una segona nissaga– pot explicar aquest comportament més tancat, que es manifesta des de diferents àmbits de la societat balear. Estam davant d’una nova burgesia (molt diferent de la que perviu a les Balears pre-turístiques) que ha crescut en molt poc temps amb la terciarització econòmica, que prové d’orígens més aviat humils i que, en els seus fonaments essencials, té una base cultural feble. Alguns cognoms poden ser destriats en aquesta conscient generalització que es fa: la reinversió de capital industrial i agrari en negocis turístics infereix l’estratègia visionària, arriscada però efectiva, de l’empresari atent a l’evolució dels mercats. Aquest tret el trobem en molts empresaris illencs –que no són tot just hotelers–, que tenen al cap, de manera conscient o inconscient, conceptes econòmics claus, com ara el del valor afegit.

En aquest respecte, es tracta d’empresaris que mantenen una visió no immediatista dels negocis, que albiren més enllà que el termini marcat per la conjuntura, que pensen, en definitiva, en termes estructurals. Que innoven (alguns clusters balears en són bona prova). Aquí les idees força són la reinversió constant, la millora de la qualitat del producte, la percepció de la formació i de l’educació com a valors fonamentals per a l’empresa, la funció social de la firma. Estam davant d’activitats amb recorreguts més llargs. De beneficis constants, però no expeditius. Fins i tot de menors externalitats negatives. L’economia balear necessita de la capacitat emprenedora dels seus empresaris, en el sentit schumpeterià del terme al que s’al·ludia a planes anteriors: la transformació de les condicions de producció i de distribució, aquella cèlebre “destrucció creadora” que parteix de la iniciativa de grups que fugen de les inèrcies, en uns moments en els què cal reubicar el nostre model de creixement dins d’unes coordenades amples, de forta competitivitat turística, de caiguda de rendibilitat i de processos de deslocalització. I, al mateix temps, els empresaris haurien d’adoptar la visió de “socialitzar” les seves activitats: ser més permeables i actius al món de la cultura, de la investigació, de la formació pràctica i teòrica. De tot allò que, en definitiva, significa benestar social. Aquí els grups empresarials balears tenen deutes morals elevats i, també, molts d’ells palesen altes dosis d’hipocresia: les seves declaracions quant a l’aplicació del coneixement als processos productius no s’hi avenen amb les seves pràctiques reals, quotidianes; de mercat, en definitiva. Els baixos salaris, la intensitat laboral i la existència d’un amplíssim “exèrcit de reserva” laboral, conformen peces importants que porten a sengles conclusions, des de l’òptica patronal: l’augment de la competitivitat i el creixement de la productivitat per treballador. Però tot això, a costa d’una explotació cada vegada més feroç i elevada. Sobre aquest punt, les distàncies entre l’empresariat turístic i l’industrial de començaments i mitjan del segle XX no són tan abismals: per a Balears, els processos manufacturers, baixos en inversió tecnològica, requerien el concurs d’una abundant força laboral mal pagada, amb un model econòmic que s’ha qualificat com a “ricardià”.

3. Consideracions finals

La innovació està sempre present en els processos productius, d’una forma o una altra. Resulta, emperò, difícil concretar-la en economies madures de serveis, com és el cas de Balears: les medicions al respecte solen estar pensades per a economies de perfil industrial. Però, també a Balears, el que anomenem “economia del coneixement” pot arribar per dues vies claus; de fet ja està arribant:

• Una relació més estreta amb l’economia que ja hi és, coneguda i tangible;
• La potenciació d’una economia futura, un fet que significa capacitat de lideratge de les administracions públiques i òptica visionària dels empresaris, vinculades ambdues parts als processos productius.

En el primer cas, els policy makers no poden improvisar activitats ni sectors, si parteixen de realitats concretes. Per a Balears, no hi ha cap mena de dubte de que les orientacions que sintonitzin polítiques públiques amb sectors productius s’haurien d’adreçar envers unes àrees determinades. En efecte, una recerca en curs que estam duent a terme (Manera-Valle 2016), sobre l’anàlisi de les taules Input-Output de Balears, indica, com a primers resultats, que la indústria nàutica, les activitats de construcció i les que afecten serveis annexes al transport de passatgers i mercaderies, componen, entre d’altres, sectors clau dins de l’estructura industrial illenca, en un sentit laxe; mentre hom identifiquen activitats tractores que es poden esperonar, com ara les agroalimentàries. Aquí la munió entre iniciatives de tall tradicional amb l’important complement de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, representen un nus potent de sinèrgies compartides, de capacitats demostrables a hores d’ara.

Quant al segon, Balears disposa ja d’experiències contrastades, tot i que necessitades de major empenta, en els camps sanitari, audiovisual i de la societat de la informació. Aquesta pot ser l’economia “que ve”, la que tot just s’albira, però que requereix d’esforços, públics i privats, en un contexte de creença absoluta en la millora d’un model de creixement que és encara excessivament intens en força laboral, i més estret quant a inversions de capital, físic i humà. D’ací els resultats macroeconòmics que palesa, sobretot des de 1985.

En aquest respecte, ningú ha de tractar d’inventar res, ni d’imposar un nou model de creixement per decret, entre d’altres coses perquè això no és possible en societats democràtiques. Quan es parla de “no inventar res” no es vol dir que no sigui peremptòria l’aposta decidida per processos d’innovació, de creatividad destructora en el sentit shumpeterià; el que hom defensa és que cal construir nuclis de pensament i de formació teòrico-pràctica de polítiques públiques. Aquí, els agents econòmics i socials han de participar junt a les administracions públiques per tal de, partint d’una realitat concreta, coneguda i diagnosticada, determinar un full de ruta que ultrapassi les conteses electorals, la visió més limitada i cega de l’economia política.

Referències: treballs d’investigació en curs avançat d’elaboració

Manera, C.-Valle, E. (2016), “Industria y servicios en Baleares, 1950-2015: la desindustrialización regional en una economía terciaria”, working paper inèdit.

Manera, C.-Navinés, F.-Franconetti, J. (2016), “La sostenibilitat del model de creixement de Balears: noves aportacions per al debat”, ponència presentada a les Jornades de Reflexió Estratègica dins el marc de la Recerca i Innovació per a la Sostenibilitat: la necessitat d’un Pacte, Vice-presidència del Govern de les Illes Balears, working paper inèdit.

Manera, C. (2016), La indústria invisible. Intensitat turística a economies de serveis. Destinacions madures en el turisme de masses: comparació històrica i propostes d’actuació, projecte d’investigació, Universitat de les Illes Balears-Agència Balear de Turisme, inèdit.