Buscando financiación para la crisis del coronavirus (y después…). Artículo en catalán

S’estan anunciant diferents mesures econòmiques per part dels governs de tota Europa, d’Espanya i de les comunitats autònomes, incloent-hi, per suposat, el govern balear. Aquestes mesures són, en alguns casos, difícils de quantificar; en d’altres, representen xifres molt importants si hom contrasta, per exemple, amb la resposta que es tingué durant la Gran Recessió. La pregunta que cal plantejar-se és com es podran finançar aquestes quantitats, sense provocar una segona crisi de deute sobirà als països més febles. Cal indicar que s’han fet avanços inèdits, que no es varen observar arran de la crisi del 2008. Però tot i reconeixent els esforços, són molts els economistes que pensen que urgeix fer més, atesa la naturalesa d’aquesta crisi i les seves letals conseqüències si no s’actua amb rapidesa. Ens trobem en un escenari d’experiments financers, que tenen com a objectiu protegir la zona euro d’un retorn a l’epicentre, molt més profund encara, de la Gran Recessió.

En aquest context, els professors Francesco Giavazzi i Guido Tabellini, de la Bocconi University de Milà, han fet una proposta de gran interès (https://voxeu.org/article/covid-perpetual-eurobonds). Es tracta de l’emissió de bons a 50 o 100 anys –un aspecte ja explorat a la història econòmica des de 1720–, o fins i tot a perpetuïtat –deute perpetu–: un valor de renda fixa sense data de venciment. Segons els autors, el BCE hauria d’estar preparat per comprar-los per mantenir la càrrega d’interès prou baixa com per evitar augmentar les preocupacions de sostenibilitat del deute. Giavazzi i Tabellini aporten unes raons convincents. Primera: ens trobem en una commoció similar a una guerra, per la qual cosa el finançament es pot distribuir a diferents generacions. Segona: les emissions es poden fer ràpidament, tot indicant als mercats que s’està utilitzant munició de gran potència. Tercera: Cada país emetria els seus propis bons i la seva qualificació comú seria el resultat que tots els bons estan garantits per la capacitat tributària conjunta dels països que participen en les emissions conjuntes. Quarta: amb el suport del BCE, les taxes d’interès es podrien mantenir molt baixes i el risc de solvència es limitaria a l’improbable cas que els països incomplissin el seu acord inicial. El venciment molt llarg d’aquest deute addicional implica que no sorgiria el risc d’una crisi de finançament del deute existent dels països altament endeutats. Cinquena: la inflació clarament no és una amenaça actual; per contra, el perill és la deflació. Però aquest acord financer no obstaculitzaria la independència del BCE en cas que sorgissin riscos d’inflació en el futur.

El govern d’Espanya ha treballat recentment en aquesta línia proposada pels dos professors italians, si atenem la idea que s’ha palesat d’emissió de deute perpetu d’1,5 bilions d’euros. És un bon moviment, ja que obre el debat a l’economia aplicada sobre qüestions que fins ara no havien estat explotades. Els punts essencials de la proposta del govern d’Espanya són: que es fonamenta sobre transferències, de manera que no augmenta el deute; que s’articula a través del mètode comunitari, és a dir, no és un acord inter-governamental; té una mida adequada per al desafiament a què ens enfrontem; els fons es distribueixen segons les necessitats, mancomunant el cost de l’impacte econòmic del coronavirus, que és asimètric; i hom tradueix en un positiu instrument d’estabilització.

Durant la crisi, els països de la zona de l’euro hauran de demanar prestat no només per invertir en infraestructures mèdiques, sinó també per proporcionar suport als ingressos i injectar capital per evitar fallides. Tot seguint amb la idea de Giavazzi i Tabellini, es tractaria alhora de modificar el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilització). Cal recordar que el MEDE és una institució sobre la qual els parlaments nacionals de països individuals retenen els drets de vet. Per tant, existeix un risc que el disseny i la implementació de la línia de crèdit es puguin veure distorsionats. Re-escriure les normes del MEDE facilitaria un pas cap a una primera configuració institucional per al finançament de la crisi del coronavirus. Posposar aquestes emissions, subratllen Giavazzi i Tabellini, seria contraproduent, per dues raons. Primer, perquè una resposta immediata seria molt més efectiva per prevenir el col·lapse econòmic. Segon, perquè ara està clar que tots els països han estat colpejats per un xoc exogen comú.

Estem vivint una conjuntura històrica crítica. Si no s’actua amb celeritat, la crisi econòmica que s’acosta pertorbarà el projecte europeu, amb implicacions polítiques de gran abast. L’alternativa és una resposta coordinada i audaç, que faciliti els recursos econòmics peremptoris per a la recuperació de les economies.

Esta entrada fue publicada en CORONAVIRUS Y ECONOMÍA. Guarda el enlace permanente.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s