Una industria desmesurada es un problema, básicamente social y ambiental. Entendamos esto: las dos grandes revoluciones industriales (1780-1940) supusieron transformaciones prometeicas en la economía, en la sociedad y en la cultura, aparte de en la política. Esto fue una gran transformación, que analizó críticamente Karl Polanyi. Esas pautas industriales supusieron niveles importantes de explotación laboral –trabajo infantil constante, bajos salarios para las mujeres–, contaminación en los barrios obreros –con elevados índices de desnutrición y mortalidad infantil– y esperanzas de vida muy inferiores en contraste con las zonas urbanas habitadas por las clases pudientes.
El turismo desmesurado conforma un problema con otros perfiles, pero con resultados paralelos, en los terrenos social y ecológico. Indicadores sobre producción y consumo de recursos básicos en una economía turística afectada por un exceso de visitantes y de actividad, denotan tensiones profundas en cuatro capítulos esenciales: los recursos hídricos, la producción de residuos, la contaminación atmosférica y la ocupación depredadora del territorio. Los servicios que se desprenden de la actividad turística tienen, además, derivadas sociales: una mayor segmentación laboral, la diversidad de una clase media que en su conjunto puede retroceder, las pérdidas de arraigo cultural.
En este aspecto, el contraste con el mundo industrial se trasluce en que en este último la conformación de clases sociales admitió un hecho profusamente estudiado: la formación de clases con sus propias conciencias de clase, en el sentido que nos ha enseñado Edward P. Thompson. La tercerización, por el contrario, infiere la disolución de las referencias culturales e históricas y la dificultad en la adscripción social.
Pero ni la industria es un anatema del que hay que huir, ni lo es el turismo. La industrialización generó cambios económicos, sociales y culturales relevantes. El turismo también. En ambos casos con claroscuros. Las crisis industriales y agrarias, con causas diversas, abonaron el camino hacia el despegue y la consolidación de las economías de servicios y, entre estas, del turismo. En este, el modelo sigue funcionando desde el momento en que sigue generando enormes beneficios empresariales –cosa que no sucedía cuando estallaron las crisis en la industria–. Pero tiene este modelo severos contratiempos, derivados de sus excesos y de los impactos ambientales, espaciales y culturales que está promoviendo.
Ahora, las reflexiones sobre el cambio de modelo económico se centran en una afirmación que ya es común a muchos análisis: la diversificación. Y activarla desde el interior de esos servicios avanzados. Con una industria y un turismo dimensionados –se deben evitar los desbordamientos–, y una mayor conexión entre ambos: este puede ser el horizonte para alcanzar. Esto no lo hará solo el mercado; este sin duda puede condicionar muchísimo. Pero la iniciativa de transitar hacia otra forma de desarrollarse ha de ser de carácter público, en colaboración con el sector privado. No es un invento; ya ha sucedido en otras etapas. Y se debe aprender de ello.
BLOG DE CARLES MANERA 
Quins incentius han permès que durant dècades hagi resultat rendible expandir activitats de baixa productivitat?
Als nuclis turístics del litoral es pot observar un mecanisme concret: l’extensió progressiva de l’activitat empresarial des de la propietat privada cap a l’espai públic. Terrasses, instal·lacions, passejos marítims i successives ocupacions del litoral han permès augmentar capacitat mitjançant més superfície i més treball, en lloc de fer-ho necessàriament mitjançant més capital, tecnologia, organització, qualificació o producció per hora treballada.
El procés és acumulatiu. Una ocupació inicialment limitada es pot ampliar successivament fins a convertir l’espai públic en un factor productiu de baix cost per a determinats establiments. L’empresa obté una renda posicional associada a una ubicació privilegiada i al flux col·lectiu de visitants, mentre que el cost d’oportunitat d’aquesta ocupació queda distribuït entre la resta de la destinació.
Però l’efecte no acaba en l’espai ocupat. Quan l’activitat comercial es concentra progressivament sobre l’espai públic de primera línia, es pot produir un desplaçament de l’activitat des del teixit privat del nucli turístic: els carrers transversals, la segona línia i els establiments que no disposen del mateix accés privilegiat a l’espai comú perden competitivitat relativa, demanda i incentius per invertir. Amb el pas del temps, aquesta dinàmica pot degradar la diversitat comercial de la destinació i reduir-ne la capacitat per mantenir activitat més enllà dels mesos estrictament estivals.
Al litoral apareix, a més, un altre cost d’oportunitat. Una platja, un sistema dunar o un paisatge en estat natural no tenen una facturació directament atribuïble, però constitueixen capital productiu compartit. El seu rendiment es distribueix entre hotels, restaurants, comerços i altres empreses mitjançant l’atractiu de la destinació, la disposició a pagar del visitant, els preus, la repetició de la visita i la capacitat de competir amb altres destinacions.
Per això, transformar una duna en passeig marítim o destinar sòl públic privilegiat a usos empresarials no s’hauria de considerar creació de valor simplement perquè generi activitat, ocupació o facturació. Cal comparar aquest rendiment amb el valor econòmic desplaçat: què hauria aportat el mateix recurs al conjunt de la destinació conservat en estat natural o destinat a un ús públic alternatiu.
Des d’aquesta perspectiva, la solució no consistiria únicament a gravar les externalitats o reduir capacitat turística. Consistiria també a revertir progressivament el mecanisme que ha afavorit el creixement extensiu durant dècades: recuperar l’espai públic per a l’ús col·lectiu i retornar, com a principi general, l’activitat ordinària de negoci a l’espai privat.
En determinades zones del litoral, això implicaria fins i tot recuperar, quan sigui possible, l’estat natural de platges i sistemes dunars ocupats o artificialitzats. L’objectiu econòmic no seria reduir l’activitat per si mateixa, sinó reconstruir l’actiu col·lectiu que sosté el valor del conjunt de la destinació i restablir unes condicions competitives més neutrals entre els establiments.
El canvi d’incentius seria considerable. Si augmentar les vendes deixa de dependre de disposar de superfície pública a baix cost, les empreses hauran de cercar el creixement mitjançant allò que realment eleva la productivitat: millor producte, inversió interior, capital, tecnologia, organització, formació i més valor afegit per treballador. Al mateix temps, retornar l’activitat empresarial al teixit privat pot afavorir que torni a distribuir-se entre primera línia, carrers transversals i segona línia, en lloc de concentrar-se artificialment sobre els espais públics de més valor posicional.
La hipòtesi es pot resumir, per tant, en una seqüència:
ocupació progressiva de l’espai públic → creixement extensiu → concentració de l’activitat en localitzacions privilegiades → debilitament de la resta del teixit privat → menor inversió i productivitat → més estacionalitat i degradació de la destinació.
Revertir-la exigiria recórrer parcialment el camí contrari:
recuperació de l’espai públic i del capital natural → activitat empresarial novament assentada sobre propietat privada → competència menys dependent de rendes posicionals → redistribució de l’activitat pel nucli turístic → més incentius per invertir → més productivitat i capacitat de desestacionalització.
L’Informe Fènix proposa frenar el creixement dels sectors subvencionats perquè detreuen recursos públics i privats que es podrien dirigir cap a activitats més productives. La nostra proposta hi afegiria que, en determinades destinacions turístiques, un d’aquests subsidis implícits pot ser precisament l’accés privilegiat i a baix cost a l’espai col·lectiu, i que eliminar-lo no requereix necessàriament abandonar el turisme, sinó canviar les condicions sota les quals competeixen i creixen les seves empreses.
La pregunta final no seria únicament quant de turisme volem, sinó quina estructura d’incentius pot fer que el turisme que ja tenim sigui més productiu.
Me gustaMe gusta
Bon comentari. Gràcies. Però les solucions no són senzilles: les diagnosis són ja nombroses. Manca dirigir propostes plausibles per a la política econòmica.
Me gustaMe gusta