Del Pre-talayótico a la Ecotasa: rasgos estilizados de la Historia Económica balear (presentación en catalán, autoría compartida con Miquel Àngel Casasnovas)

INTRODUCCIÓ

Qualsevol aproximació a la història econòmica de l’arxipèlag balear ha de tenir en compte, necessàriament, la seva realitat física: es tracta d’un espai reduït, d’uns 5.000 km2, fragmentat en quatre illes majors, les dues Balears estrictes (Mallorca i Menorca), i el conjunt de les Pitiüses (Eivissa i Formentera). Però, a més a més, s’ha de considerar el pes desigual de cadascuna d’aquestes unitats: Mallorca, que ocupa una posició central, concentra, aproximadament, el 72,3% del territori balear, a molta distància de Menorca (13,7%) i de les Pitiüses (12,8%). És evident, doncs, que el major pes territorial i demogràfic de Mallorca —acompanyat de més riquesa de recursos naturals— ha donat, des de sempre, una hegemonia indiscutida i indiscutible a aquesta illa, la qual cosa ha fet que sovint s’hagi considerat, sobretot a ulls de l’observador extern, que les altres illes són mers apèndixs de la balear major. La realitat, tanmateix, no és ben bé així. Existeixen, certament, nombrosos trets comuns entre totes les illes que integren l’arxipèlag, però no és menys cert que cadascuna d’elles presenta una forta personalitat.

Un segon aspecte a tenir en compte és que les illes no són móns isolats, ni tan sols en les etapes més remotes del seu poblament. La mar uneix més que no separa, i més encara en un territori que gaudeix d’una posició privilegiada al mig de la Mediterrània Occidental. Aquestes “rendes de situació” han estat explotades pels illencs des de temps remots, per integrar-se en les xarxes comercials mediterrànies a partir de la seva pròpia especialització productiva. Més encara, lluny d’esdevenir móns autàrquics, les Balears han lluitat per mantenir i refermar —amb les matisacions oportunes, car no estan absents les recessions i àdhuc les contradiccions— els lligams amb els mercats exteriors, i això va ser possible per l’existència d’una autèntica cultura comercial bastida al llarg dels segles. Tot plegat explica l’èxit final de l’economia balear que, quan just s’inicia el segle XXI, presenta uns indicadors de renda i qualitat de vida envejables.

Aquesta circumstància ens porta directament a la tercera qüestió a tenir en compte: la prosperitat actual de les Balears deriva, certament, d’una economia especialitzada en el turisme i els serveis. Ara bé, l’eclosió del turisme a les Balears s’ha volgut presentar com una ruptura respecte de l’etapa anterior a 1960 que es caracteritzaria, segons el tòpic, per la pobresa d’una societat eminentment agrària. Lluny d’això, l’autèntica revolució que suposà el turisme no s’ha de deslligar de tota l’evolució històrica precedent: no és casual que el turisme s’hagi desenvolupat de forma precoç com una autèntica indústria a les Balears i no ho hagi fet a la resta d’illes mediterrànies, que presenten condicions físiques similars. Intentarem explicar-ho al llarg d’aquestes pàgines.

ELS TEMPS PREHISTÒRICS

L’aïllament de les Balears va fer que l’arxipèlag no fos colonitzat fins a èpoques relativament recents. Encara que l’exploració de les illes pels primers humans i els primers establiments provisionals puguin remuntar-se al VIII mil·lenni aC., la realitat és que la colonització de Mallorca no pot datar-se, a hores d’ara, més enllà de les acaballes del IV mil·lenni aC. En aquesta època, Mallorca estava poblada de forma estable per grups humans de cultura neolítica que practicaven la ramaderia, segurament itinerant, d’ovelles i cabres. El primer poblament de Mallorca es localitzà a la Serra de Tramuntana. Això no obstant, al llarg del III mil·lenni aC. s’anà colonitzant les zones baixes d’aquesta illa; cap al final de mil·lenni, s’iniciaria el poblament estable de les Pitiüses i de Menorca.

Cap a l’any 2500 s’engega el complex cultural que hom coneix amb el nom de Pretalaiòtic que, amb variants, trobam a totes les illes de l’arxipèlag. Durant aquesta etapa, els illencs vivien en petits poblats i tenien una economia bàsicament ramadera (ovicàprids, porcs i bòvids), complementada amb la recol·lecció i el marisqueig. Durant aquesta etapa trobam la introducció del megalitisme i de la metal·lúrgia. Per contra, no hi ha proves fefaents de pràctiques agrícoles abans del II mil·lenni aC., quan el conreu de cereals esdevingué un complement de la ramaderia.

A mitjan II mil·lenni aC la cultura pretalaiòtica arriba al seu apogeu. Aleshores, la pròpia dinàmica dels grups pretalaiòtics, combinada amb l’arribada d’influències exteriors, desembocaria en un nou estadi cultural, el Talaiòtic, que es desenvoluparia plenament a les illes de Menorca i Mallorca. Tot indica que hi hagué un fort creixement demogràfic que propicià la concentració de la població en poblats, alguns d’ells de grans dimensions, dels quals en resten com a testimonis les grans construccions ciclòpies (talaiots, muralles, taules, etc.). Malgrat tot, els arqueòlegs consideren que la ramaderia continuava essent el recurs econòmic fonamental, complementada amb una agricultura de base cerealista i algunes activitats recol·lectores. La societat talaiòtica és força més complexa que la de l’etapa precedent. Aquesta complexitat portà aparellada una certa especialització econòmica, sobretot en algunes activitats manufactureres com ara la metal·lúrgia. En tot cas, durant aquest període trobam nombroses peces elaborades en bronze, algunes d’elles de notable factura tècnica, com ara els famosos braus de Costitx. D’altra banda, a partir del segle VIII aC s’introdueix la metal·lúrgia del ferro. Pel que fa als contactes amb l’exterior, aquests eren importants, encara que és possible que variessin al llarg del temps. A banda la relació amb els navegants del Mediterrani Oriental (semites i grecs), l’arqueologia ha constatat modernament els vincles amb la costa ibèrica —sobretot la catalana— i les zones del nord de la Mediterrània, així com la veïna illa de Sardenya.

El perquè les Pitiüses quedaren al marge de la cultura talaiòtica encara és un punt de discussió entre els especialistes. Sembla que hi hagué una disminució de la població, encara que sense arribar al despoblament. La població residual degué continuar vivint segons les pautes de l’edat del Bronze, fins a l’arribada dels colons fenicis.

LA COLONITZACIÓ PÚNICA

No és adient parlar de colonització fenícia i grega a Mallorca i Menorca, encara que els contactes amb els navegants grecs —i possiblement, també etruscs— estan arqueològicament demostrats. Sí, en canvi, pot parlar-se de colonització fenícia d’Eivissa. S’ha demostrat, en efecte, que els fenicis establiren un assentament de considerables dimensions a sa Caleta i un altre, de més petit, a la badia d’Eivissa, durant la segona meitat del segle VII aC. Pocs anys després, en encetar-se el segle VI aC, el poblat de sa Caleta fou abandonat i els seus habitants s’instal·laren al lloc on es desenvoluparia la primera ciutat de l’arxipèlag, Ibushim o Eivissa. A finals d’aquell segle, la colònia fenícia d’Eivissa entrà dins l’òrbita política i econòmica de Cartago i inicià un notable desenvolupament que arribà al seu apogeu a finals del segle IV aC.

La ciutat púnica d’Eivissa pogué superar els 5.000 habitants, dedicats en bona part a activitats mercantils i manufactureres. Entre aquestes darreres, cal esmentar la fabricació de ceràmica, la porpra i l’orfebreria. La producció de sal era important i és possible que hi hagués també una indústria de salaó de peix, tot i que d’això no hi ha proves concloents. El camp eivissenc estava totalment colonitzat cap al segle IV aC, a partir de molts petits assentaments rurals, dedicats a la producció agrícola. Aquesta abastava la població insular de cereals, hortalisses, vi i oli i produïa alguns excedents que eren exportats. També s’explotaven els recursos forestals (fusta, pega) i la ramaderia. El comerç es basava en l’extracció de productes agrícoles i manufacturats i en la redistribució de mercaderies alienes. L’àmbit dels comerciants eivissencs abastava tota la Mediterrània Occidental, pel que es desprèn de la difusió de la ceràmica fabricada a l’illa i per la dispersió de les monedes de la seva seca, que ja estava en funcionament cap al 300 aC.

Precisament un dels principals mercats —sinó el més important— de l’Eivissa púnica eren les Balears talaiòtiques. Les ceràmiques púniques més antigues trobades als jaciments talaiòtics són del segle VI aC i de procedència eivissenca. El comerç púnic —que a Mallorca es realitzava parcialment a partir de factories costaneres com la de Na Guardis, al sud de l’illa— introduïa a les Balears talaiòtiques productes alimentaris (vi, oli) i manufactures. La gran quantitat d’àmfores de procedència ebusitana que es troben als poblats talaiòtics dóna una idea de la intensitat dels intercanvis.

Però els contactes dels balears talaiòtics amb els púnics no es limitaven al comerç. Entre els segles V i III aC milers de mallorquins i menorquins lluitaren en els exèrcits púnics en qualitat de mercenaris, la qual cosa té derivacions socioeconòmiques. Possiblement, durant aquests segles a les Balears hi havia un excedent de població, homes sense mitjans de subsistència, que es veien impel·lits a enrolar-se en els exèrcits cartaginesos, la qual cosa palesaria també l’existència de notables desigualtats socials.

LES BALEARS ROMANES

Després de les guerres Púniques, les Balears començaren a gravitar dins l’òrbita de Roma. Sembla que l’Eivissa púnica va signar un tractat de federació amb Roma en un moment indeterminat del segle II aC, la qual cosa li permeté conservar la seva autonomia i mantenir el seu actiu comerç. Pel que fa a les Balears talaiòtiques, foren conquistades per Roma en la campanya del 121-123 aC.

La conquesta romana de les Balears tingué importants implicacions econòmiques. D’una banda, representa l’aparició del fet urbà amb la fundació de les ciutats de Palma i Pollentia, a Mallorca, i els assentaments de Mago i Iamo, a Menorca. D’altra banda, implica l’establiment de colons romans, sobretot procedents d’Hispània. La població talaiòtica va subsistir a les zones rurals, però des d’aquest moment els seus trets culturals s’anaren desdibuixant progressivament mercè al progrés de la romanització.

L’economia agrícola ens és poc coneguda encara. Part del territori de les Balears degué ser distribuït entre els colons romans, pel que hom dedueix de l’existència de centuriacions al sud de Mallorca. Els autors clàssics parlen de la fertilitat de les Balears i Plini elogia el blat i el vi que es produïa a les Illes. Es devia tractar d’una agricultura bàsicament de secà, combinada amb la ramaderia, sobretot a Menorca. Les notícies sobre la manufactura són molt pobres i únicament sabem que durant el Baix Imperi hi havia fàbriques de porpra a les Balears. Eivissa devia ser el centre manufacturer més important de l’arxipèlag gràcies a la seva tradició púnica. Les fonts clàssiques destaquen els teixits de llana d’Eivissa i els arqueòlegs han detectat una represa de l’activitat de les terrisseries. El comerç és l’activitat de la què disposam de més dades, gràcies a l’arqueologia. Impulsat per l’estabilitat política i la unificació del món mediterrani, el tràfic mercantil arribà a l’apogeu durant el segle II dC. Les Balears es trobaven al mig de dues rutes importants, la que unia Hispània amb Itàlia i la que anava de la Gàl·lia a Àfrica. Les Balears eren lloc de pas, però també punt d’arribada de molts productes: ceràmiques de tota mena, vi de Laietània, oli i garum de la Bètica i d’Àfrica, objectes sumptuaris (sobretot metàl·lics), arqueològicament documentats tant a l’interior dels nuclis urbans com a les zones rurals.

La crisi del segle III tingué ressò a les Balears ja que, segons la circulació monetària, les Illes travessaren una important recessió de la què se recuperaren en el segle IV. Això no obstant, les turbulències de les invasions germàniques i la desfeta de l’imperi d’Occident marcaren la primera meitat del segle V. Les Illes foren saquejades pels vàndals l’any 425 i annexionades al seu reialme el 454, si bé sempre formaren part de la seva perifèria. L’arqueologia palesa que durant la segona meitat del segle V l’arxipèlag, ja cristianitzat, gaudí d’una certa prosperitat material que continuà després de la incorporació de les Balears a l’imperi d’Orient, el 534. La crisi de l’imperi bizantí durant el segle VII —paral·lel a l’expansió musulmana a Orient i al nord d’Àfrica— deixà les Balears en una posició excèntrica. Des d’aleshores, disposam de molt poca informació sobre les Illes, encara que tot apunta cap a una forta regressió demogràfica i econòmica agreujada per les repetides expedicions de saqueig musulmanes i àdhuc normandes que tingueren lloc en els segles VIII i IX. A finals d’aquesta última centúria, l’arxipèlag sols tenia una població residual.

LES ILLES ORIENTALS D’AL-ANDALUS

La incorporació de les Balears a l’emirat de Còrdova tingué lloc l’any 902. Des d’aleshores hom detecta un corrent immigratori procedent d’al-Andalus i del nord d’Àfrica, d’andalusins, àrabs i berbers islamitzats. La conquesta musulmana suposà el renaixement de la vida urbana a l’arxipèlag i una nova colonització dels espais rurals. Cada illa es configura amb un nucli urbà principal i un poblament rural dispers en alqueries i rafals, de base tribal i clànica. A l’emplaçament de la Palma romana s’aixecà la capital, la Madina Mayurqa, ben aviat convertida en una de les ciutats més importants d’al-Andalus.

L’agricultura de les Balears musulmanes era un sector puixant que es beneficià de les instal·lacions de rec que els grups pagesos, andalusins i berbers, bastiren a valls i barrancs de les Illes. Cereals, fruites, hortalisses i raïm, eren les produccions més importants. A Mallorca també es conreava el cotó. Pel que fa al ramat, era important el boví, l’oví i el cabrum i, durant certs períodes, els cavalls. La producció manufacturera ens és més mal coneguda, encara que les fonts àrabs parlen de teixits i de l’obratge del cuir. També era important la producció de ceràmica. A Eivissa continuaven explotant-se les salines.

El comerç exterior està ben acreditat per la ceràmica i la circulació monetària. Les anomenades Illes Orientals d’al-Andalus esperonaren unes connexions comercials fluïdes, no únicament amb les altres contrades musulmanes (al-Andalus, Magrib), sinó també amb l’àmbit italià: pisans i genovesos obtingueren avantatjosos tractats comercials dels governants balears. Però no sempre el comerç era pacífic: en moltes ocasions, les naus balears es dedicaren al cors contra les costes cristianes i, al seu torn, les Illes Orientals patiren els atacs cristians que en alguna ocasió, com l’any 1115, arran de la croada pisanocatalana, foren devastadors.

LA CONQUESTA I COLONITZACIÓ CRISTIANA

Les Illes foren annexionades a la Corona d’Aragó al llarg del segle XIII, però en tres moments diferents: Mallorca per Jaume I l’any 1229; Eivissa ho fou el 1235, però per l’arquebisbe electe de Tarragona, Guillem de Montgrí, associat al comte del Rosselló i l’infant Pere de Portugal. Menorca, que havia formalitzat un pacte d’infeudació amb Jaume I l’any 1231, fou conquerida molt més tard, el 1287, per Alfons el Liberal.

Les tres expedicions de conquesta obeïen a models organitzatius diferents, i això tingué importants repercussions ulteriors. A Mallorca, el rei hagué de repartir l’illa amb els magnats que havien contribuït a la conquesta, d’acord amb els pactes prèviament estipulats, encara que immediatament la Corona inicià una política de recuperació dels dominis senyorials. En ser la conquesta de les Pitiüses una empresa privada, Formentera i Eivissa quedaren com a feu de Guillem de Montgrí i posteriorment les seves tres quartes parts restaren com a feu eclesiàstic lligat a l’arquebisbat de Tarragona. Menorca, finalment, restà en la seva integritat com a patrimoni reial. Així doncs, si bé a Menorca i a la major part de Mallorca el domini reial tenia un protagonisme indiscutible, les Pitiüses foren sobretot una senyoria eclesiàstica fins a les acaballes de l’antic règim, amb importants conseqüències econòmiques, polítiques i socials.

La conquesta del segle XIII suposà l’eliminació de la població musulmana i la seva substitució per colons, sobretot catalans, però també procedents d’Occitània, Itàlia, Aragó i altres contrades. La colonització implicà una redistribució de la propietat, amb el transplantament de les figures jurídiques del feudalisme tardà. Es tractava, tanmateix, d’una societat sancionada per les tres Cartes de franquesa: l’atorgament de llibertats era una condició indispensable per afavorit la colonització d’uns territoris que tenien l’agreujant de ser illes frontereres.

A cadascuna de les tres illes majors trobam repetit el model de colonització que s’assenta sobre la realitat anterior a la conquesta: un nucli urbà que fa les funcions de capital (Ciutat a Mallorca, Vila a Eivissa i Ciutadella a Menorca) i jurisdicció sobre tot l’espai insular. De la mateixa manera, cada illa tenia les seves pròpies institucions de govern (universitats) i era autònoma respecte de les seves veïnes. Únicament l’autoritat reial era comuna a tot l’arxipèlag. La població rural, al seu torn, s’organitzava en parròquies. Aviat es congrià, a cada illa, una dicotomia entre la capital i els habitants de la ruralia, que en ocasions esclatà de forma violenta, com ara en la revolta forana de Mallorca (1450).

La conquesta suposà una ruptura important respecte de l’època musulmana. A les zones rurals, els regadius entraren en regressió alhora que s’estenien els conreus de secà, sobretot els cereals, base de l’alimentació dels colons cristians. La ramaderia també rebé un impuls notable per l’existència de grans espais buits. Finalment, a la Serra de Tramuntana començà el conreu a gran escala d’oliveres. Pel que fa al comerç, durant la baixa edat mitjana la Ciutat de Mallorca es convertí en un actiu centre comercial. Durant l’etapa del regne independent de Mallorca (1276-1343) fou una plataforma mercantil de primer ordre, dedicada al tràfic de reexportació de mercaderies (que representava, aproximadament, el 60% del total) i a l’extracció d’alguns excedents de la producció pròpia, tant de productes agraris i ramaders (oli, vi, llana), com de sal d’Eivissa i algunes manufactures de la naixent menestralia mallorquina, en especial tèxtils. El comerç balear tenia connexions a tota la conca occidental de la Mediterrània, en especial al nord d’Àfrica, on s’establiren nombrosos consolats, amb ramificacions que s’estenien al Llevant i a l’Atlàntic. Però malgrat això, el comerç illenc tenia serioses mancances, com ara l’elevada dependència dels mercaders forans i la concurrència dels catalans i italians.

OVELLES, SAL I OLIVERES

La liquidació de la dinastia privativa de Mallorca i la conseqüent reincorporació a la Corona d’Aragó va coincidir amb l’inici de la crisi del segle XIV. Mentre les epidèmies de pesta delmaven la població illenca i tallaven el flux d’immigrants procedents de la Península, hom assistia a una reestructuració del comerç mediterrani.

Des de mitjan segle XIV, les Balears s’integren plenament dins les xarxes comercials de la Corona d’Aragó, alhora que experimenten importants transformacions en el seu teixit productiu. En efecte, mentre que la producció de cereals minva, la qual cosa fa necessari recórrer amb major insistència a les importacions, cada illa s’especialitza en un producte, competitiu en els mercats exteriors, que li servirà de moneda de canvi per obtenir els gèneres de què està mancada. Així, Mallorca apostarà clarament per l’oli i la producció de draps de llana de baixa qualitat; Menorca, per la ramaderia ovina, que li permetrà comercialitzar llana de gran qualitat i formatge; Eivissa, per la sal. Això va fer que, tot i que els intercanvis dins del mateix arxipèlag sempre hi seran presents, cada illa basteixi les seves pròpies teranyines comercials de manera autònoma i amb sort diversa, segons les conjuntures.

Encara que el comerç de redistribució de mercaderies que tenia com a epicentre el port de Ciutat de Mallorca continuava essent important, aviat entrà en decadència per la competència dels negociants estrangers (sobretot els italians), la qual cosa suposà la pèrdua d’alguns mercats tradicionals. Així doncs, el comerç es basà més en l’intercanvi de les mercaderies produïdes a les Balears. La decadència del comerç aconsellà molts mercaders mallorquins l’esmerç de capitals en l’adquisició de finques rústiques, deute públic, rendes censals i l’arrendament d’imposts municipals i reials. L’endeutament de les universitats, cada cop més gran a causa de la mala gestió, portà a la fallida les finances del Regne (Contracte Sant de 1405) i provocà continuades pujades d’impostos. Això, juntament amb el progressiu endeutament dels camperols a mans de l’oligarquia urbana, fou una de les causes de la inestabilitat social i política que esclatà en diverses ocasions de manera violenta.

ELS SEGLES XVI I XVII

Durant l’alta edat moderna no trobam canvis en l’estructura productiva de les Balears. L’agricultura continua sota el predomini dels conreus de secà (cereals i vinya a totes les illes; olivera, en expansió, a Mallorca). Malgrat tot, l’elevat percentatge de població urbana (Ciutat de Mallorca supera els 20.000 habitants a la segona meitat del segle XVI, amb un 25% de la població de l’illa) i les freqüents males collites provoquen l’escassetat de cereals. La ramaderia, important a Mallorca i, sobretot, a Menorca, es basa en la cria d’ovelles (70% de la cabana total). La producció manufacturera, important als nuclis urbans (Ciutat de Mallorca, Ciutadella) durant la baixa edat mitjana, s’estén a les viles de la Part Forana mallorquina (Felanitx, Sóller, Inca, etc.), mentre que es consolida a les viles menorquines de Maó i Alaior. Els subsectors més importants eren el del tèxtil (de llana, lli i, fins i tot, seda), el cuir, l’alimentari, i els oficis relacionats amb la construcció.

El progressiu desplaçament del comerç europeu del Mediterrani a l’Atlàntic al llarg dels segles XVI i XVII afectà, lògicament, les Balears. Un altre factor negatiu fou la forta inestabilitat que afecta la Mediterrània en aquest període, amb l’enfrontament entre la monarquia hispànica i l’imperi otomà, d’una banda, i l’amenaça dels corsaris nord-africans, d’altra. A més a més dels efectes que sobre la navegació tenia el cors magribí, les costes de les Illes es van veure colpides per nombrosos atacs barbarescos i turcs durant els segles XVI i XVII, que assoliren proporcions devastadores en algunes ocasions. Menorca fou l’illa que es va veure més afectada per aquests atacs (Maó, 1535; Ciutadella, 1558), amb efectes desastrosos sobre la demografia (pèrdua de gairebé la meitat de la població de l’illa, l’any 1558) i l’economia.

Malgrat tots els inconvenients, el comerç era vital per unes illes que havien d’extreure els seus productes per compensar les importacions de cereals, primeres matèries i productes manufacturats, sobretot de luxe. Al llarg dels segles XVI i XVII l’oli, complementat amb algunes manufactures, continua essent la principal exportació de Mallorca. Durant la segona meitat del segle XVII les exportacions d’oli mallorquí prenen volada per la introducció d’aquest producte als mercats del nord d’Europa (Anglaterra, Holanda). Pel que fa a Menorca, els productes ramaders, sobretot la llana, continuen amb una bona demanda a Barcelona, Gènova i Marsella, la qual cosa facilità la recuperació econòmica de l’illa després de la destrucció de Ciutadella a mans dels turcs. Això no obstant, a mitjan segle XVII, a conseqüència de la crisi de les manufactures tèxtils italianes i pel cicle de guerres contra França, l’extracció de llana menorquina albira un descens considerable. A Eivissa, en canvi, els segles XVI i XVII foren de penúria continuada. A diferència del que succeïa amb l’oli mallorquí o la llana menorquina, el comerç de sal patí una forta regressió en els segles XVI i XVII. L’agricultura eivissenca es limitada a una producció de subsistència, amb nuls excedents. Les activitats manufactureres es concentraven a la capital de l’illa i eren poc importants. En conseqüència, la crisi del comerç de la sal tingué greus repercussions sobre el desenvolupament d’Eivissa durant aquests segles: mancada d’altres productes susceptibles de ser col·locats a l’exterior, no podia fer front a les importacions més indispensables.

Aquesta recessió afectà de manera desigual les Balears que, d’altra banda, es veien immerses en una greu crisi social (com ara els bandejats, la reacció senyorial, l’enfrontament entre Ciutadella i la resta de poblacions menorquines i els canvis en la propietat agrària). Les guerres de mitjan segle havien afectat força el comerç, però a la vegada impulsaven l’activitat dels corsaris mallorquins. La conversió del port de Maó en una important base naval refermà la importància estratègica d’aquella badia i confirmà la militarització de l’illa iniciada durant la segona meitat del cinc-cents, amb la construcció del castell de Sant Felip.

L’EXPANSIÓ DEL SEGLE XVIII

La Guerra de Successió (1706-1715) tingué a les Balears importants conseqüències. D’una banda, Mallorca i les Pitiüses perderen els seus furs i privilegis arran dels decrets de Nova Planta. Menorca, en canvi, passaria a poder de la Gran Bretanya arran del Tractat d’Utrecht (1713), i romandria així —fora del període francès de 1756-1763— fins l’any 1782. Tanmateix, el segle XVIII és un període de creixement i expansió, tant demogràfica com econòmica que, en bona part, té els seus fonaments en l’etapa de recuperació de l’últim terç del XVII. Durant el Set-cents, en efecte, Menorca gairebé duplica la seva població gràcies, sobretot, al creixement de Maó. L’augment demogràfic de la resta de l’arxipèlag tampoc no és negligible: la població mallorquina creix un 35% i, cap al 1800, arriba als 140.000 habitants; les Pitiüses tenen un augment més feble, però es consolida el poblament de Formentera, colonitzada a finals del segle XVII després de segles de despoblació.

A totes les Balears, l’agricultura s’expandeix gràcies a l’extensió dels conreus. Tot i que els principals conreus continuen essent els cereals (blat i ordi), és ben perceptible una important diversificació de l’agricultura, amb expansió dels conreus d’horta, vinya, llegums i fruiters. Encara que les Balears continuen essent deficitàries quant als cereals, la qual cosa obliga a continuar les seculars importacions de grans, la diversificació de la dieta fa minvar un tant la dependència del blat. D’altra banda, els conreus comercials prenen una forta embranzida: el vi i el seu derivat, l’aiguardent, esdevé un dels principals productes del camp mallorquí, la qual cosa ocasiona un comerç intens, tant interior com exterior. A Menorca la vinya té també una intensa embranzida, però va lligada al consum de la població insular i, sobretot, al de la guarnició i l’armada britàniques. L’oli mallorquí, en canvi, va perdent importància relativa com a principal factor de les exportacions mallorquines.

Pel que fa a la manufactura, a Mallorca es consoliden les activitats manufactureres a moltes poblacions de la Part Forana, fet aquest que s’ha de relacionar amb la diversificació dels conreus i l’especialització agrària. Tot i que la manufactura continua controlada pels gremis, molts comerciants esquiven les seves restriccions mitjançant el treball a temps parcial de molts pagesos. Això no lleva que Palma continuï essent el principal centre manufacturer de l’illa on, a més a més, hi havia el nivell d’especialització que requerien els processos d’acabat de determinats productes, com ara el tèxtil.

La dominació britànica no suposa cap canvi apreciable en el sector manufacturer menorquí. Ara bé, la potenciació de les activitats comercials i marineres, sobretot a Maó, tingué com a conseqüència l’establiment d’una sòlida indústria de construcció naval. Aquesta activitat fou també important a Eivissa, però a molta distància de la volada que adquirí a Menorca. Eivissa continuava essent una illa amb una població eminentment agrària, amb escassa presència d’activitats manufactureres que, en tot cas, es concentraven a la Vila.

El comerç experimenta un fort impuls durant el segle XVIII, però amb diferències importants entre les diferents illes. Les transaccions menorquines, que des de finals del segle XVII tenen el seu centre al port de Maó, viuen una etapa d’expansió gràcies a la imposició, per part dels britànics, de la franquícia comercial. Aquest fet afavorí l’establiment a Menorca de comerciants estrangers, atrets per les demandes d’una guarnició nombrosa. Aviat l’illa es convertí en una plataforma de primer ordre com a centre redistribuïdor de mercaderies. Al llarg del segle XVIII, els menorquins s’especialitzaren en el comerç de blat, que adquirien als ports de Llevant i nord d’Àfrica i venien a la costa espanyola. En les freqüents èpoques de guerra, els illencs armaven naus que practicaven el cors contra els enemics de la corona britànica, entre els quals solien comptar-s’hi els mallorquins.

A Mallorca, el comerç exterior es sustentava en l’extracció d’oli, que representava gairebé entre el 70% i el 80% del valor de les exportacions. El blat, per la seva banda, era el principal producte importat (70% del valor de les importacions). Durant el Set-cents, el comerç mallorquí es pot dividir en tres períodes. El primer, que arriba fins 1750, presenta una preponderància de l’espai mediterrani (Gènova i Marsella, principalment). El segon, de 1750 a 1780, destaca per la seva orientació cap a les ciutats de l’Atlàntic nord (Amsterdam i Londres, principalment), si bé es fa majoritàriament sota pavelló estranger. En el tercer, des de 1780, hi ha una minva dels intercanvis amb l’estranger, alhora que s’enforteix el comerç amb la Península i s’inicien els contactes directes amb Amèrica després de l’habilitació del port de Palma (1778).

LA FI DE L’ANTIC RÈGIM

Els últims anys del segle XVIII i les primeres dècades del XIX foren marcats per les turbulències que acompanyaren l’ensorrament de l’antic règim, que a Espanya es caracteritzà per un seguit de guerres entre 1793 i 1814, d’una banda, i les diverses temptatives d’establir un règim liberal —que no reeixiria definitivament fins 1836—, d’altra.

A les Pitiüses, el més destacat és l’acció d’alguns personatges il·lustrats, com ara el bisbe Abad y Lasierra, que intentaren modernitzar l’economia eivissenca amb l’anomenat Pla de Millores. Aquest pretenia afavorir l’agricultura i enfortir el comerç —fonamentat encara en l’exportació de sal— i preveia una redistribució de la població rural. El Pla de Millores fracassà per l’oposició dels mateixos eivissencs i la manca de recursos.

Mentrestant, Menorca, després d’una breu ocupació militar britànica (1798-1802), tornava a la corona espanyola l’any 1782. Els espanyols aboliren la franquícia comercial i compensaren els menorquins autoritzant-los a comerciar amb Amèrica. Malgrat tot, no hi hagué canvis significatius en l’estructura econòmica de l’illa, que basava la major part de la seva prosperitat en el comerç de redistribució de cereals. Cap al 1800, Menorca també tenia un component manufacturer important (tèxtil, cuir, construcció naval). La reintegració menorquina en virtut del Tractat d’Amiens provocà una crisi conjuntural al comerç.

L’any 1778 es fundà la Reial Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (RSMAP), amb la pretensió de fomentar la indústria i el comerç, millorar l’agricultura i defensar les arts i les lletres. Malgrat les seves ambicioses intencions, els resultats pràctics de la RSMAP foren minsos, ja que els canvis que succeïen dins el camp mallorquí tenien lloc, majoritàriament, al marge de les iniciatives de la societat, i eren obra dels mateixos agents econòmics. La RSMAP publicà, entre 1779 i 1820, el Semanario Económico, publicació que recollia notícies diverses sobre preus, moviment d’embarcacions, reflexions de caire mercantil i manufacturer, i que respon a l’esperit de les Llums i del raciocini de les acaballes del segle XVIII.

Les Balears no foren ocupades pels francesos durant les guerres napoleòniques, gràcies a la seva condició insular i la protecció de l’armada britànica. Això no obstant, no es lliuraren dels efectes col·laterals del conflicte, sobretot per les contribucions extraordinàries de guerra. Altrament, milers de refugiats peninsulars s’establiren a les Illes durant aquells anys, sobretot a Palma i a Maó. Aquesta immigració va dinamitzar l’economia amb l’arrendament de vivendes i l’establiment de nous negocis, molts d’ells a cura dels mateixos refugiats. Aquesta bona conjuntura econòmica, s’esvaí quan acabà la guerra i els refugiats tornaren els seus llocs de procedència.

El final de les conteses es caracteritzà, a Europa, per una profunda depressió. Menorca fou l’illa que en patí les conseqüències de manera més directa arran de la prohibició d’importar cereals, decretada per les Corts l’any 1820. Durant els anys següents, la important marina menorquina entrà en decadència i l’illa s’enfonsà en una forta crisi, que es perllongaria durant tres dècades. Aquesta contracció, conjugada amb un fort creixement natural, motivà una forta onada migratòria, amb destinació a Algèria (1830-1850).    D’altra banda, l’establiment de l’Estat liberal tingué importants conseqüències, sobretot pel que fa als canvis institucionals. Els senyorius foren abolits (1837) i s’inicià la desamortització dels béns de l’Església. A les Illes, els béns patrimonials de l’Església no eren de gran consideració. Així i tot, a Mallorca s’expropiaren i subhastaren 46 finques rústiques i 151 d’urbanes; a les Pitiüses, foren expropiades una quinzena de finques, mentre que a Menorca es suprimiren els convents masculins i es subhastaren les possessions de l’orde augustinià i de la diòcesi. Els beneficiaris foren, principalment, membres de la burgesia.

LES BASES DE L’ECONOMIA CONTEMPORÀNIA

Durant les dècades centrals del segle XIX s’esdevingueren un seguit de canvis que posarien els fonaments de l’economia contemporània de les Balears anterior a l’eclosió del turisme de masses, amb transformacions importants en l’agricultura i les primeres manifestacions de la industrialització. Durant els anys quaranta, però, la situació continuava essent precària i és en el decurs d’aquests anys quan l’emigració menorquina cap a terres argelines arribà al seu màxim, però desaparegué pràcticament durant els cinquanta, substituïda per un corrent migratori cap a Amèrica. Mentrestant, la població de les Pitiüses augmentava (23.800 habitants el 1857), en un context d’estancamment econòmic. Molts eivissencs i mallorquins també emigraren, com els menorquins, cap a Algèria i el continent americà. El corrent migratori continuaria durant tota la segona meitat del segle XIX i bona part del XX.

La pressió demogràfica a les Balears era conseqüència del fort creixement natural a causa del descens de la mortalitat infantil, el control cada vegada més efectiu de les malalties epidèmiques i una fecunditat que encara era elevada. La transició demogràfica tingué ritmes molt diferents segons les illes, ja que fou molt precoç a Menorca i part de Mallorca i molt tardana a les Pitiüses.

L’agricultura i la ramaderia sortiren a poc a poc del bloqueig en què estaven sumides, encara que les condicions de la pagesia i, en especial, del proletariat agrari, seguiren essent molt dures. Els jornalers agrícoles continuaven essent molt nombrosos a Mallorca (el 55% de la població activa de l’any 1834 i el 49,4% l’any 1860). Això no obstant, la societat pagesa de Mallorca evolucionava lentament: els arrendataris mercaders s’integraven progressivament en els cercles socials nobiliaris, continuava l’ascens dels grans arrendataris pagesos, mentre que els camperols més desfavorits, així com molts grups de menestrals, pugnaven per resistir els grups poderosos mitjançant la participació en les activitats més variades, entre d’elles les manufactureres. A més a més, la venda de part de les terres nobiliàries, a partir del 1860, permeté als arrendadors de convertir-se en propietaris, però també facilità a les classes populars l’adquisició de petites explotacions; aquest fet fou fonamental per a la modernització de l’agricultura.

La tendència al camp menorquí era diferent. Aleshores ja s’havia generalitzat el sistema de mitgeria en unes explotacions que mantenien un caràcter mixt, agrícola i ramader. La concentració de la propietat era també notable i la major part de l’illa estava en mans dels aristòcrates ciutadellencs i maonesos, a més de persones d’extracció burgesa que havien invertit part dels capitals comercials en la compra de terres.

La peculiaritat del camp pitiús respecte del de les altres illes feia que els propietaris petits i mitjans cultivessin les pròpies explotacions que, generalment, no sobrepassaven les 10 hectàrees. La transmissió per herència en favor del fill major deixava els altres fills sense mitjans de subsistència, i això fou un factor molt important en el procés de migració que es desfermà a partir del 1850.

La manufactura es mantenia en bona part dins dels sistemes tradicionals. Tanmateix això no va impedir l’aparició de la indústria a Menorca i Mallorca —no així a les Pitiüses, fora d’algunes experiències aïllades—, per bé que amb unes característiques que no coincideixen amb els trets del que hom entén habitualment per industrialització. No van ser, doncs, ni els recursos energètics —més aviat minsos— ni l’existència de primeres matèries, ni la mecanització a gran escala, ni l’empenta dels sectors pautadors. La clau del creixement econòmic rau en una multiplicitat de factors entre els quals cal destacar l’alta simbiosi entre agricultura i manufactura (sobretot a Mallorca), la pluriactivitat d’una part molt apreciable de la força de treball, que combinava les activitats agràries i artesanals, una estructura empresarial flexible basada en gran mesura en el treball domiciliari i la potenciació dels sectors autòctons (tèxtil, calçat, alimentació, sabó), amb una bona penetració en els mercats exteriors.

A mitjan segle XIX, els sectors més importants eren el químic (sabó), el ceràmic i el cuir; però els que més destacaven eren el tèxtil i l’alimentari (farines, conserves, oli, aiguardent). La manufactura cotonera representava el 85% del subsector tèxtil l’any 1856 i absorbia poc més de la meitat dels operaris industrials de les Illes, si bé es tractava d’empreses molt petites. Al costat d’aquesta manufactura atomitzada, creixen els primers exemples d’empreses capitalistes, com ara la Industrial Mahonesa (1856), que incorporarà la moderna maquinària accionada a vapor i donava ocupació a centenars d’obrers. La indústria sabatera quallà tant a Mallorca com a Menorca. L’establiment de xarxes comercials a les Antilles va permetre l’enlairament de la manufactura del calçat que, aviat, es convertí en la principal activitat industrial de Menorca i Mallorca. A les Pitiüses, en canvi, fora de la construcció naval, en recessió, la indústria era inexistent.

També es produí el retorn d’importants capitals que, procedents de les colònies, vingueren a dinamitzar l’economia insular. Es crearen moltes societats mercantils a Mallorca, s’establiren les primeres línies marítimes regulars servides per vaixells de vapor entre les Balears i la Península, i començaren a projectar-se les comunicacions ferroviàries mallorquines. De la mateixa manera, es desenvoluparen les finances i hom passà de les cases de crèdit als bancs (Banc de Crèdit Balear, 1872).

LA CONSOLIDACIÓ DE LA INDUSTRIALITZACIÓ

Entre 1875 i 1914, l’economia balear continuava la seva expansió enmig d’algunes crisis conjunturals, fins el punt de situar-se en una bona posició dins del conjunt de les regions espanyoles. Malgrat tot, les transformacions de l’economia seran insuficients per absorbir una població en creixement —si bé amb ritmes desiguals segons les illes—, per la qual cosa continuarà el flux migratori de balears, sobretot en direcció a Amèrica del Sud (Argentina, Uruguai, Xile) i l’àrea del Carib (Cuba, Puerto Rico, Mèxic)

L’agricultura a Mallorca i les Pitiüses s’edificava en els conreus comercials (ametlles, figues, vinya), mentre que l’olivera i els cereals entren en retrocés; la vinya en concret viuria un moment de gran prosperitat abans de l’epidèmia de fil·loxera (1891). Aquests productes mercantils anaren paral·lels a la modernització de les tècniques agràries i, en el cas de Mallorca, al progressiu fraccionament de les grans propietats, la qual cosa permeté racionalitzar el conreu i prendre la iniciativa als petits i mitjans propietaris. A Menorca, per contra, els cereals seguiran essent el principal conreu, si bé es desenvolupa la ramaderia bovina gràcies a la introducció dels farratges artificials.

La indústria fou important a Menorca, així com a Palma i diverses viles mallorquines (Sóller, Llucmajor, Inca, etc.). Els principals sectors eren el calçat (predominant a Menorca i a diverses poblacions de Mallorca, sobretot a Palma, Llucmajor, Inca, Binissalem o Lloseta), el tèxtil, l’agroalimentari (vi i licors, conserves vegetals, formatge, mòlta de cereals) i el metal·lúrgic (maquinària i eines, bosses de malla de plata). Al tombant de segle s’introdueixen les noves energies de la segona revolució industrial, en especial l’electricitat, primer a Menorca (Maó, 1892) i després a Mallorca (Alaró, 1901) i Eivissa (1907). La indústria balear s’articulava sobretot en els tallers artesans, la utilització intensiva de la mà d’obra i una mecanització escassa, per bé que no manquen les fàbriques modernes totalment mecanitzades, amb centenars de treballadors. A finals del segle XIX, el valor de les mercaderies industrials que surten en cabotatge pels ports illencs supera el dels productes agraris a Mallorca, mentre que a Menorca representen el 90% del total. A les Pitiüses, per contra, la indústria era gairebé inexistent, per bé que durant aquest període millora l’explotació de les salines (privatitzades l’any 1871), que mecanitzen el procés d’extracció de la sal.

Pel que fa al sector terciari, el més significatiu és el progrés dels transports, amb la construcció de la xarxa de ferrocarril a Mallorca i la millora dels camins i carreteres a totes les illes i l’aparició d’una nova activitat econòmica: el turisme. En els primers anys del segle XX aparegueren els primers hotels a Mallorca i l’any 1905 es creà el Foment del Turisme de Mallorca, amb la finalitat d’impulsar la imatge de l’illa a l’exterior. També cal destacar el desenvolupament de la banca autòctona, amb la creació de nombroses entitats de crèdit, tant bancs com caixes d’estalvi, a Menorca i Mallorca. Aparegueren les cambres oficials de comerç, indústria i navegació: la de Mallorca, Eivissa i Formentera fou fundada l’any 1886 i, la de Menorca, el 1906.

El comerç exterior es vertebrava en l’exportació de la producció balear tant de productes agrícoles (vi i licors, formatge, ametlles, etc.) com industrials (calçat, teixits, moneders de plata), i la importació de primeres matèries per a la indústria (cotó, cuir, etc.), combustibles (carbó i petroli), productes industrials, maquinària i aliments.

Aquesta transformació econòmica comportà un progrés material evident al conjunt de l’arxipèlag, però no es va realitzar sense problemes ni crisis periòdiques. L’economia estava cada cop més oberta a l’exterior i això feia que esdeveniments aparentment llunyans tinguessin una ràpida repercussió, com ara la crisi de la viticultura francesa (que significà un fort augment de la demanda de vi de Mallorca) o la guerra colonial i la posterior pèrdua de Cuba i Puerto Rico (1898). Val a dir que les Antilles eren el principal mercat del calçat balear, per la qual cosa la independència de Cuba i Puerto Rico significà la fallida de moltes fàbriques. L’any 1911 seria Menorca la que patiria una crisi industrial i financera d’importants conseqüències, amb la fallida de la important fàbrica de maquinària Anglo-Española de Motores, que arrossegà la major part de les institucions financeres de l’illa.

L’ECONOMIA BALEAR ABANS DEL TURISME DE MASSES

L’esclat de la Primera Guerra Mundial tingué efectes contradictoris sobre l’agricultura de les Balears que, com hem vist, depenia de forma decisiva dels mercats exteriors. D’una banda, suposà l’encariment de les primeres matèries industrials i de les fonts d’energia, alhora que dificultava l’accés als països bel·ligerants. D’altra banda, per a diverses empreses suposà una etapa de forta activitat a causa de les comandes de calçat militar dels països aliats, sobretot França.

Els primers anys de postguerra foren durs a causa de la depressió general i de l’agitació social per la manca de proveïments i l’alta inflació. Els anys vint, tanmateix, tingueren un balanç positiu, ja que l’economia balear passà per una fase de notable dinamisme que tenia el seu fonament en el desenvolupament de l’agricultura d’exportació i les indústries de béns de consum. Entre 1921 i 1930, el PIB de l’arxipèlag cresqué al ritme del 4,47% anual, el segon més alt d’Espanya, i l’any 1930 les Illes ocupaven el 7è lloc de les regions espanyoles en renda per càpita. La producció augmentava de la mà de l’impuls de l’electrificació —que va permetre la mecanització, si més no parcial, de moltes petites i mitjanes empreses— i de l’expansió dels transports. Ara bé, això no ha d’amagar l’existència de diferents realitats insulars, ja que mentre Mallorca i, en menor mesura, les Pitiüses, passen per una bona conjuntura, Menorca es veu sumida en una greu crisi arran de la fallida de la indústria de moneders de plata —una part de les fàbriques passaren a fabricar joies i bijuteria— i l’estancament del sector sabater.

La crisi de 1929 afectà de manera considerable l’economia balear. Les exportacions van minvar alhora que augmentava moderadament l’atur amb l’agreujant de que ara els excedents laborals no podien canalitzar-se cap a l’emigració, a diferència del que havia succeït en les dècades anteriors. En canvi, durant els primers anys trenta es desenvolupa el turisme a Mallorca. El turisme arribava per via marítima i era freqüent l’ancoratge de creuers. L’any 1935, 40.000 turistes s’allotjaren als hotels mallorquins.

La Guerra Civil tingué greus conseqüències econòmiques, diferents segons les illes. Menorca, que va restar al bàndol republicà durant gairebé tota la guerra, quedà pràcticament exhaurida, amb una reducció de la producció industrial propera al 50%. Les Pitiüses, malgrat pertànyer al bàndol franquista, es veieren afectades per la reducció de la producció salinera. A Mallorca, en canvi, es va viure una forta activitat, car l’illa subministrava aliments, calçat i uniformes a l’exèrcit nacional. Acabada la guerra, però, l’economia mallorquina també s’estancà. Els anys quaranta foren, per a tot l’arxipèlag, de recessió per la manca de primeres matèries i la penúria energètica. El nivell de vida experimentà una forta baixada respecte de l’existent abans de la guerra: els salaris augmentaren molt per sota dels preus, mancaven aliments —els productes bàsics estaven racionats— i molts hagueren de recórrer al mercat negre, amb el qual moltes persones forjaren fortunes considerables.

La sortida de la crisi no es va veure fins al començament dels cinquanta. La liberalització parcial de l’economia va permetre de reiniciar les exportacions, alhora que es normalitzava el subministrament energètic i de primeres matèries. D’altra banda, l’activitat turística tornava a créixer amb força, sobretot a partir de 1955 gràcies sobretot a la millora del transport aeri. L’any 1960 arribaren a les Balears 400.000 turistes, el 78% dels quals eren estrangers, i es posaven així les bases del canvi que havia d’esdevenir en les dècades següents.

LA REVOLUCIÓ DEL TURISME

El desenvolupament del turisme de masses a partir de la dècada de 1960 ha estat una mutació històrica d’enorme transcendència, que sobrepassa de molt l’àmbit econòmic. Factors com el clima, la devaluació de la pesseta, la proliferació del transport aeri i l’augment del poder adquisitiu de les classes mitjanes i mitjanes-baixes europees, van permetre la irrupció del turisme de masses, majoritàriament estiuenc, que cercava el sol i la platja del Mediterrani. Molts mallorquins i eivissencs, conscients de l’oportunitat de negoci que això representava, iniciaren la creació d’una xarxa important d’allotjaments i de serveis complementaris. El creixement fou espectacular: de les 18.641 places hoteleres existents l’any 1960 hom passà a les 93.128 de 1967 i a les 222.680 de 1973. Aquest any les Illes reberen gairebé 3,6 milions de turistes, en la seva gran majoria alemanys i britànics.

El creixement turístic tingué un gran impacte en altres sectors de l’economia, sobretot en la construcció (infrastructures, habitatges, establiments turístics) i en el desenvolupament de l’activitat comercial i els serveis en general. L’economia s’encaminava, doncs, cap a un accelerat procés de terciarització: l’any 1973 el sector de serveis generava el 71% del PIB. Tant la construcció com els serveis comercials i turístics demandaven una gran quantitat de mà d’obra que la població illenca, malgrat les transferències d’actius procedents de l’agricultura i, en menor mesura, de la indústria, no estava en condicions de facilitar. S’invertiren així els fluxos migratoris i les Illes reberen una allau d’immigrants (130.000 entre 1960 i 1974), procedents en la seva majoria del sud i el sud-est peninsular. La conseqüència fou un espectacular enlairament demogràfic a Mallorca (44%) i Eivissa (42%), però més moderat a Menorca (28%) i Formentera (27%). L’any 1973 les Balears tenien 633.000 habitants.

I és que l’impacte del turisme fou desigual segons les illes. Menorca, que tenia una estructura econòmica més diversificada, amb un potent sector industrial basat en el calçat, la bijuteria i la indústria formatgera —que es nodria de la llet produïda a les finques que s’estaven especialitzant en la ramaderia bovina i la producció de farratges— s’inicià tard en l’activitat turística. Encara que una causa poderosa fou la inadequació de les infrastructures, sobretot aeroportuàries, el cert és que l’activitat turística no resultava aleshores atraient als menorquins. Així, sols el 3,6% dels turistes que l’any 1973 visitaren l’arxipèlag anaren a Menorca, front el 16,4% que passaren per Eivissa.

Si bé el ràpid creixement turístic va permetre un fort desenvolupament econòmic, també generà greus desequilibris, molts dels quals s’arrosseguen encara avui. Els agents econòmics i polítics de Balears es van veure literalment desbordats per la demanda, sobretot a partir de 1967. Sense cap mena de planificació i sols moguts per les expectatives de guanys immediats, l’especulació i el desgavell urbanístic generaren una mutació del territori, sobretot a les zones costaneres, amb greus impactes paisatgístics i mediambientals. Era el model de creixement que s’ha vingut a denominar balearització. Altres efectes perniciosos foren la forta estacionalització de l’activitat econòmica —centrada en els mesos d’estiu—, amb repercussions laborals evidents i el control de la demanda turística pels grans majoristes de viatges alemanys i britànics.

La crisi energètica de 1973 trencà bruscament l’etapa de creixement turístic i refredà moltes de les expectatives. Durant la segona meitat dels setanta el creixement fou moderat, amb alguns retrocessos puntuals. Mentrestant, la indústria tradicional (calçat, bijuteria) passava també per una etapa difícil, amb el tancament de moltes empreses. Els primers anys vuitanta foren crítics per a la indústria sabatera, que passà per una dura reconversió que tancà moltes fàbriques deixant a l’atur milers de treballadors.

Les Balears viurien una nova etapa d’expansió econòmica entre 1985 i 1990. Tot i que hi ha intents de replantejar el model turístic del primer boom de 1959-1973, el turisme majoritari continua essent el de sol i platja. Novament turisme i construcció es converteixen en la locomotora del creixement econòmic que porta a les Balears a liderar, l’any 1987, la renda per càpita de les regions espanyoles. És en aquest període que Menorca s’aboca plenament en l’economia turística i els treballadors de la indústria en crisi passen a la construcció o als serveis.

La nova crisi econòmica de 1990-1995, induïda en bona part per factors internacionals com ara la Guerra del Golf i la reunificació d’Alemanya, comença a ser superada l’any 1995. L’economia balear entrà en una nova fase de fort creixement que es perllongà fins 2001. Tot i que des de mitjan dels setanta s’ha generat una consciència crítica contra el creixement desordenat, i més favorable a la conservació del medi ambient, les mesures legislatives i administratives adoptades no han aconseguit generar un creixement ordenat i sostenible. I això malgrat que des de totes les instàncies es reconeix que el paisatge i l’entorn són un dels principals reclams turístics de les Balears. L’any 2000 hi havia a les Illes 410.000 places turístiques, a les quals se n’haurien d’afegir moltes més d’il·legals o no reglades. Aquest any arribaren a les Balears 11,3 milions de turistes, amb un marcat predomini dels alemanys i britànics, la qual cosa fa que l’economia de l’arxipèlag tengui una forta dependència de l’evolució d’aquests països i dels grans operadors que en controlen la demanda. Al tombant de segle, el turisme no es limita al clàssic de sol i platja —tot i que aquest continua essent, amb diferència, el predominant—, i s’ha diversificat amb les modalitats de turisme rural, turisme esportiu i nàutic. La dependència del sector turístic és absoluta, car generà l’any 2000 7.079 milions d’euros. Altrament, l’agricultura s’ha reduït a uns nivells testimonials a efectes econòmics, tot i que l’activitat agrícola i ramadera és un sector estratègic per a la conservació del medi ambient. La construcció té una forta dependència de la demanda turística, així com una part molt important dels serveis. D’altra banda, resten alguns sectors industrials de gran tradició a Menorca i Mallorca, com ara el calçat, la bijuteria, la fusta i la indústria agroalimentària (oli, vins i licors, formatge, conserves vegetals).

El creixement econòmic dels últims anys ha tingut fortes repercussions demogràfiques en afavorir una nova onada immigratòria. A més a més d’immigrants peninsulars, s’han establert a les Illes milers d’estrangers, molt d’ells ciutadans no comunitaris. La població de les Balears, per al juliol de 2000, s’estimava en 821.445 persones, tot i que les xifres del padró de 2002 avaluen la població de l’arxipèlag per sobre de les 900.000 persones. Altrament, ritme de consum de territori i recursos naturals, generació de residus, consum energètic, etc., indiquen que l’economia balear està sobrepassant el sostre de la sostenibilitat. Saber conjugar un creixement econòmic harmònic i la qualitat de vida de la població amb el respecte al petit i fragmentat territori de l’arxipèlag, és el gran repte que té plantejat la societat de les Balears quan s’inicia el segle XXI.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en ECONOMÍA BALEAR, HISTORIA ECONÓMICA y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s