La Gran Recesión, crisis sistémica del capitalismo (presentación en catalán)

El capitalisme és inestable. L’afirmació és escaient, perquè massa sovint el discurs oficial tendeix a fer creure que el sistema és equilibrat, amb poques contradiccions internes. El capitalisme provoca, de forma regular, crisis que són més o menys profundes en funció de les causes que les generen (financeres, productives, comercials) i, sobretot, del procés d’acumulació que afecta sectors productius concrets. Les crisis representen, en síntesi, una infrautilització de les capacitats productives; un malbaratament de recursos físics i humans.

Les mesures que s’adopten per acarar-les no poden contemplar, tot just, consideracions de caire diguem-ne “tècnic”, atès que aquestes privilegien l’ajustament d’indicadors com ara el deute públic o el dèficit públic, de gran transcendència per als comptes dels governs. Però amb derivades cabdals, de caire social, la qual cosa obliga a pensar en instruments que, al costat d’una major eficiència en les administracions, serveixin també per garantir una peça essencial per al desplegament de polítiques públiques: més ingressos. I, en aquest punt, esdevé ja miop l’actitud de voler vendre una davallada generalitzada de la pressió fiscal, quan del que es tracta, justament, és d’incrementar la capacitat recaptatòria dels Estats. Tot amb un objectiu llampant: mantenir i consolidar els serveis públics que han caracteritzat l’Estat del Benestar a Europa. Si més no, aquesta és una altra opció ideològica, més arrelada en els principis de la socialdemocràcia, que ha permès reforçar conquestes històriques de la classe obrera. Les dades són, en aquest respecte, força il·lustratives: per a 2010 i segons Eurostat, la pressió fiscal a la zona euro, mesurada en percentatge sobre PIB, arribà al 44,6%, mentre, per exemple a Espanya, fou del 36,3%. En part, això explica el diferencial de situació de les economies públiques i les disparitats en l’aportació de serveis de tota mena a la ciutadania, segons en quin país ens situem. Demonitzar els impostos constitueix un exercici d’enorme irresponsabilitat en temps de crisi. Perquè del que es tracta és de parlar d’impostos d’una manera més particularitzada, ja que no tots són susceptibles de ser ajustats. Probablement, assistirem en un futur no massa llunyà a una revisió en la cistella impositiva, de forma que cada cop resultarà més atractiu “qualificar” la pressió fiscal (per exemple, esperonant la tributació “verda”) i reduir altres figures tributàries que poden ser retocades. Però la contracció de la fiscalitat no és un bon camí per a fer front als reptes que la crisi està provocant, i que la ideologia de l’Economia apuntala de forma pregona: els més directes, saber quina ha de ser la funció de l’Estat en el món econòmic i, sobretot, en l’àmbit dels serveis bàsics.

Existeix una certa visió dirigista de l’evolució econòmica, molt en sintonia amb aquesta idea, que cada cop és més potent, de pensament únic i irrebatible. A l’ensems, els receptaris que s’han posat en marxa des de maig de 2010 no han fet més que constatar l’estrepitosa caiguda de la macroeconomia mundial, amb escasses excepcions. La capacitat de travelar amb els mateixos paranys, en idèntiques errades, acaba per ser desesperant, i resulta inútil qualsevol advertiment: la cúpula de l’economia internacional es troba instal·lada en el que podríem anomenar com a “fase Hoover” (en recordança del president nordamericà que pilotà amb estrèpit els primers anys de la Gran Depressió dels anys trenta), és a dir, immersa en un protocol ortodox, rígid i amb escasses permeabilitats, on el control del deute i del dèficit conformen les dues columnes vertebrals de tota la política econòmica. Però cal no oblidar que fou l’arribada d’una “fase Roosevelt” (el mandatari que rellevà Hoover i que, fent cas omís de tot el que li deien acadèmics i assessors imbuïts pel patró or, decidí aplicar estratègies d’estímul de la demanda agregada, enlloc de mesures estrictes d’accentuades austeritats) la que possibilità veure una sortida factible, real, a la crisi més greu que s’ha conegut en el capitalisme. Endemés, hom manifesten altres factors, essencials des del punt de vista de la producció, que s’han de considerar:

  1. No es veu un relleu clar de la present Revolució Tecnològica. Si acceptem que les revolucions tecnològiques han suposat canvis tècnics, organitzatius, culturals, geogràfics, i que alhora han condicionat transformacions cabdals en l’economia internacional (vinculades a nous productes i, per tant, a nous nínxols de mercat), els processos de substitució semblen inexistents a hores d’ara. Millor dit: el capital s’ha orientat més aviat a induir i esperonar activitats de caire especulatiu (capital que inverteix en això: en diners), i no a estimular noves àrees productives que, al seu torn, facilitessin perllongar el procés d’acumulació. Les onades innovadores centrades en tecnologies d’interès general tenien lloc cada 50 o 60 anys, seguint les tesis de Kondratieff. Però les més recents han escurçat aquests marges temporals a uns 30 anys. No és agosarat suposar que altres possibilitats en el futur reduiran encara més aquests intervals. Ara bé, les àrees prioritàries d’inversió dels fons de pensions i dels fons sobirans (és a dir, dels “mercats”, segons s’expressa de manera quotidiana en els mitjans de comunicació) són el deute públic que, endemés, té uns rendiments limitats, però segurs, tot i que els moviments especulatius tensen a l’alça els productes de determinats països, considerats com a més riscosos (els diferencials amb Alemanya, les famoses “primes” de risc, s’han erigit en el gran indicador de contrast per albirar el grau de malfiança envers una nació determinada).
  2. Els anomenats “mercats” inverteixen més en especulació que en economia productiva, de manera que resulta entremaliat explicar per què no es decideixen a esmerçar en activitats i espais econòmics que potencialment són crematístics, com és ara tot el que envolta el medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic, on les perspectives de benefici poden ser també interessants, sens dubte més elevades que en certes operacions que tot just es mouen en l’esfera de les finances. No obstant això, en moltes economies de l’OCDE es palesa la existència de noves activitats que involucren distints sectors, com ara el digital, l’ambiental o el cultural; i fins i tot hom albiren canvis efectuats al propi sector industrial, en el què es combinen béns i productes manufacturats d’alt valor afegit i serveis (això s’ha batejat com a “manuserveis”).
  3. Existeixen noves possibilitats d’inversió, que siguin atractives per al capital i, alhora, positives per a la sostenibilitat del planeta, com ara les energies renovables i les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC), tal i com s’ha divulgat. Però cal fer unes consideracions al respecte:
  • Les energies renovables tenen un recorregut limitat, car poden servir per mantenir un cert status quo, però no resolen el problema central de l’energia, des del moment en què en l’actual estat dels progressos tècnics cal fer servir energia per produir, justament, la renovable. Per tant, les actuacions econòmiques s’han d’adreçar envers processos productius que millorin l’eficàcia i l’eficiència, des d’un punt de vista energètic (i, per extensió, general), de forma que hom prioritzi, essencialment, tot allò que comporti exergia, és a dir, l’energia que pot fer treball útil. Val a dir que s’ha avançat força en aquestes direccions, però les resistències són encara molt poderoses a variar la pauta energètica i els processos de producció, en un escenari dificultós i de reptes front el final dels combustibles fòssils com a energia accessible i barata.
  • Les TIC es presenten, igualment, com un conjunt d’activitats determinants per canviar models de creixement. El debat al respecte és força important, abasta professionals diversos i palesa ramificacions claus en tot el que anomenem com “economia del coneixement” (en rigor, el sector quarternari de l’Economia). Però sense negar la seva rellevància, que és demostrable amb dades a la mà, no es pot considerar que les TIC facilitin de manera automàtica transformacions ràpides i radicals en les formes de creixement. De fet, l’evolució demogràfica dels països més avançats, amb evidents escenaris d’envelliment de la població, requerirà en el futur una major intensitat de força de treball, més que de tecnologia generalitzada, sempre i quan es vulguin preservar els ressorts elementals de l’Estat del Benestar. El treball directe no es relacionarà amb les TIC, sinó en el desplegament d’activitats més aviat quinàries: una intensitat de mà d’obra consagrada a tenir cura de les persones majors i, també, de part de les seves famílies. En aquest sentit, urgiran polítiques de tall proteccionista a les àrees socials i ambientals, que redundaran en una major capacitat d’ocupació.
  1. Malgrat les dificultats pressupostàries vigents i l’obsessió per limitar al màxim les capacitats del sector públic per ajustar el dèficit, cal preveure que la demanda dels consumidors de serveis com l’educació, la sanitat i la cura dels ancians seguirà augmentant, i ho farà en segments cada cop més avançats en els què serà crucial el concurs de personal molt qualificat i d’altre amb formacions intermèdies. Dit d’una altra manera: faran falta individus per a cuidar gent, no màquines ni tecnologies de precisió. El tema, de gran profunditat, s’endinsa en la discussió de com es desenvolupen els serveis en societats madures, tenint clar que aquest sector terciari és força més complex i esponerós del que hom podia imaginar fa tot just trenta anys.
  2. Les polítiques d’austeritat tenen límits: els que acaben per afectar el benestar de les persones.[1] Aquesta severitat econòmica s’ha traduït en un plantejament netament estalviador dels recursos públics, en una conjuntura en la què, endemés, hom assisteix a un procés consemblant a l’esfera privada de l’Economia. Els crítics envers les inversions públiques subratllen la inexistència, massa sovint, d’anàlisis cost-benefici de les operacions enllestides, i posen les empreses privades com a model d’eficiència al respecte. Ara bé, si el domini ideològic acaba per estar cec davant la realitat, en el sentit de que cal estalviar al màxim a l’administració, al temps que el sector privat es troba anèmic, el desenllaç sembla evident: es liquiden les “males” inversions (en terminologia de Hayek); però també es laminen les activitats econòmiques i, per tant, la formació de renda (segons els preceptes de Keynes). Tothom acabarà per ser massa pobre per a poder estalviar. El tema té una altra derivada perversa: els retalls indiscriminats i profunds poden produir, endemés, un agreujament del problema del deute. En efecte, un caramull de deutes de difícil resolució, perquè les polítiques d’ajustament minven la capacitat de creixement i el sector privat es troba encara sota els efectes del col·lapse, esdevindrà difícil de pair per part dels anomenats “mercats”. L’estrangulament financer serà qüestió d’un temps que no sabem mesurar ni predir. I el corol·lari de tot plegat és una reducció dràstica de la demanda agregada, fins el punt que el mateix Fons Monetari Internacional ha indicat que els ajustaments i les consolidacions fiscals en una fase de crisi acaben per ser un suïcidi.

Esperen anys d’alentiment econòmic, si hom segueix amb les mateixes receptes que ens han instal·lat en la crisi, de manera ferma. Però, a banda de mesures de caire tècnic, de perfil diferent en política econòmica, en aquests moments s’imposen alhora, més que mai, reflexions pregones que fugin de la demagògia i dels promptuaris elementals. No podem compartir tot el seguit de frases fetes i sovint buides de contingut que surten de determinades entitats, que es presenten amb una solvència que molt sovint no es troba contrastada amb la realitat de la Història Econòmica, perquè les idees estan eixutes allà. Cal utilitzar altres ressorts, altres arguments, distints relats i marcs conceptuals als ja existents, que proporcionin un potencial tendent a conservar tot allò que ha costat tant d’assolir, de guanyar, de viure, en el decurs d’un temps històric: l’educació i la sanitat universals, els serveis socials, la percepció de tot el que és públic com un bé comú, capaç d’assegurar les disfuncions d’uns mercats que han de funcionar lliures, però alhora amb les regulacions assenyades per tal d’evitar els abusos dels que tenen les informacions més simètriques, més compactes, més privilegiades. El món necessita, com indica E. Hobsbawm, recuperar els valors de la Il·lustració per afrontar el futur, atenent que ens enfrontem a un segle XXI on la pau es troba, encara, allunyada, i les amenaces es perllongaran de forma endèmica en gran part del planeta.

Fa falta un lideratge clar i sòlid, sense fissures, sense més vacil·lacions que les necessàries per tal de tornar agafar la força per empènyer i reorientar les línies d’actuació en Economia envers escenaris que estimulin la inversió, que des-sacralitzin els instrumentals financers i els seus indicadors (dèficit, deute) i es relacionin amb els cicles existents a la dinàmica econòmica. I que, al seu torn, promocionin la capacitat de demanda de les empreses i de les famílies, sota paràmetres ineludibles de la defensa dels actius ambientals i, per tant, d’un consum responsable. La ciutadania espera dels governants de la vella Europa la protecció front a la destrucció de riquesa que ha colpejat amb força als nivells socials més vulnerables, però amb conseqüències negatives cada cop més perceptibles a les capes mitjanes i a les més humils. I també aquesta ciutadania temorenca i commoguda ha de menester, igualment, signes inequívocs de confiança. D’aquí que la tasca de la socialdemocràcia europea sigui ingent: urgeixen noves fulles de ruta que tinguin ben presents els reptes que suposen els desequilibris ambientals, el canvi del clima, les agressions ecològiques motivades per polítiques desregulades del creixement econòmic, junt a la recuperació i embranzida de vells axiomes que en absolut són obsolets –la justícia social, els valors de la solidaritat, el manteniment de l’Estat del Benestar: idees que provenen, efectivament, dels postulats il·lustrats–. I amb la incorporació, alhora, de noves agendes que es relacionin amb la preocupació tangible per les persones majors, per les condicions dels infants i per la consolidació del paper de la dona en els mercats laborals i professionals. El repensament, doncs, d’un benestar social compartit, que ha de comptar amb administracions capacitades i eficients, dotades de polítiques fiscals progressives. Perquè les crisis són, també, territoris per refer les rutines i les pautes pretesament inamovibles, tot seguint aquesta idea alteradora de transformació.

[1] En aquest sentit, són interessants les declaracions fetes per R. Koo, economista en cap del banc d’inversió Nomura, que afirma que no estam davant d’una crisi fiscal, com s’ha diagnosticat des d’Europa, des d’on es formulen les més severes receptes d’ajustaments. L’experiència nipona, diu Koo, hauria d’ensenyar que la malaltia econòmica que es pateix és una “recessió de balanç”: una obsessió per reduir deutes que traspassa els governs, les famílies i les entitats financeres, en un context anèmic de la demanda privada. En aquest escenari, assenyala l’expert, tot just el sector públic pot donar un tomb clar a la situació: és a dir, esperonar una clara política d’estímuls. Augura que les mesures posades en marxa a Espanya poden significar, a efectes de PIB, dues dècades perdudes. Vegeu El País i La Vanguardia, 13 de novembre de 2011.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en LA GRAN RECESIÓN y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s