Conteste a este formulario, según sus conocimientos: es una diagnosis de lo que podemos entender como «economía del bien común», de Christian Felder:
1. ¿Cuánto de humanas son las relaciones laborales?
2. ¿En qué medida es ecológica la producción?
3. ¿Es justa la distribución de los beneficios?
4. ¿Se trata igual a hombres y mujeres?
5. ¿Se emplea a personas discapacitadas?
6. ¿Cómo de democrático es el modelo de organización?
7. ¿Se necesita realmente todo lo que se consume?
La economía española va a crecer por encima de la Unión Europea, señala Luis de Guindos. El Ministro tiene dos objetivos básicos: promocionar su candidatura a la presidencia del Eurogrupo; y subrayar que el gobierno del PP es el gran hacedor del nuevo milagro español en la recuperación económica. Las previsiones en las cifras del PIB parecen confirmar esta tesis; pero las variables del mercado laboral, analizadas con detenimiento, no invitan a tal optimismo. Los datos más recientes sobre evolución salarial señalan la disparidad existente entre trabajadores (y sus salarios medios) y altos ejecutivos (con emolumentos elevadísimos). Las cifras de las grandes empresas constatan crecimientos de ingresos superiores al 10% para sus mandatarios, sobre bases que ya son de escándalo. Entre las primeras cincuenta remuneraciones a altos ejecutivos españoles, la horquilla va de los 2,5 millones de euros al año hasta los 16,5 millones. Brutal. Por el contrario, el salario medio se ha contraído en casi un 1% en la casi totalidad de los trabajadores, con lo que la conclusión es obvia: la riqueza salarial se va concentrando en pocas manos, mientras el grueso de la masa salarial pierde capacidad.
Vienen tiempos de pactos, de consensos. En una etapa caracterizada por mayorías absolutas intransigentes, se ha levantado una polvareda de nuevos deseos, con el concurso de otros partidos decisivos en el tablero electoral. Éstos se auto-adjudican la capacidad de minar el peso de las denominadas “castas” o “élites extractivas”, en una jerga más económica. Se reniega del monolitismo granítico de una mayoría absoluta, que se considera “estable”, pero que lamina la discusión democrática; pero cuando esa realidad se rompe y puede abrirse paso un estado político de mayor complicidad entre fuerzas afines –al menos, en algunos puntos–, la cerrazón configura la estrategia de los pretendidos salvadores.
Día 12 de mayo, a las 16,30, en el edificio Jovellanos de la UIB, expongo mi visión sobre la Gran Recesión, en esta Semana Internacional de la Facultad de Economía y Empresa. Este es el contenido de mis argumentos, 12 ideas básicas: Great Recession
Les perspectives de la macroeconomia mundial no són positives. Després de tres anys amb l’aplicació de polítiques severes d’austeritat, amb una preocupació estricta per la reducció dels dèficits i el controls dels deutes públics, els resultats segueixen essent anèmics. En aquest context, tot just els països emergents (amb Xina al capdavant) estan arrossegant el PIB planetari, mentre les nacions més avançades (principalment a Europa) persisteixen en un estat d’alentiment, tot i que amb gradacions dispars. Però el cost és elevadíssim, particularment en el mercat laboral i en la prestació de serveis a la ciutadania. Incidir, com s’està fent des de l’eix franco-alemany, en la existència de dues velocitats en l’economia europea, contribueix a la sensació, ben tangible, de desunió i d’un cert desgavell que la Política no està abordant de forma solvent. El cercle, per tant, no és gens virtuós.
Els economistes estam instal·lats en un discurs circular, tancat. Les nostres solucions miren cap a un futur en el què desconeixem la cronologia, en el què tot és incert. Parlem de productivitat, de competitivitat, d’investigació, tot amb la il·lusòria idea de que sols esmentar això servirà, com una mena de diagnosi miraculosa, per a col·locar els rails d’un tren que porta, automàticament, al benestar i al creixement. Tot ho derivem envers un demà desconegut, que volem fer fiable a les persones que ens escolten. Val a dir que aquest circumloqui serveix de manera ben evident als governants: cada any anuncien l’acabament d’una crisi, que cedirà pas a un revifament que es produirà tot just dotze mesos després. Però que, de manera inalterable, persisteix en la seva brusca obstinació de no cedir un sol pam a l’optimisme més tangible i contrastat.
La Gran Recesión, la intensa y profunda crisis económica que se abre en 2008, representa la dimensión sistémica y transgresora de un statusquo que parecía inamovible. Ello ha abierto vías para la interpretación y el análisis de algunos economistas, de manera que, desde la Economía Aplicada, se han buscado en la Historia Económica experiencias que pudieran ser útiles para entender mejor la situación presente. Este libro abunda en este objetivo, con un corolario claro: el aumento de la desigualdad es el desenlace de las políticas económicas europeas, ante la pérdida de productividad del capital, el desplome de la tasa de ganancia y la crisis grave que se está infringiendo a las economías públicas con los requerimientos de equilibrar, sin criterios sociales, los déficits públicos.
ISBN 978 84 8319 976 3
Los Libros de la Catarata, Madrid 2015.
WWW.CATARATA.ORG
Quan es parla de repensar el model de l’economia balear –i tothom, en un sentit o en un altre, de manera explícita o implícita, en parla– es sol enyorar el contingut real del que això significa. L’enunciat és provocador –anar cap a una altra pauta de creixement– des del moment en què genera posicionaments de tota mena. Però el que és determinant és la concreció d’un canvi que no es pot fer per decret, sense tenir en compte la dinàmica dels mercats. I, en aquest respecte, val a dir que les transicions són costoses en tots els sentits, i suposen apostes polítiques valentes que, al seu torn, requereixen col·laboracions efectives entre les administracions i els agents economicosocials. Sengles factors destaquen en aquest afer: la diversificació de l’economia balear, sempre ressaltada; i qui és capaç de, col·legiadament, liderar el procés.
L’economia illenca necessita de canvis estructurals que ultrapassin la conjuntura econòmica puntual, ateses les importants transformacions que s’estan produint a les economies turístiques, amb propensions paleses d’escurçar estades i amb un component clau: la major contingència de competidors en el turisme de masses.
Pragmatisme econòmic, radicalisme social
Les reflexions dels economistes parteixen de la realitat de la crisi, que es pot diagnosticar amb més o menys encert en funció de la informació que hom disposi. Però amb una deficiència essencial: saber què hem de fer, què s’ha de fer en els moments actuals. És a dir, amb accions de present i no tant d’un futur imprecís. Hom parla de capital humà, d’educació superior, de facilitar el talent i la innovació; però cal ser conscient que tot plegat, que prefigura una determinada forma de créixer o qualifica la ja existent, remet el tema a un escenari llunyà, tot i que no est pot perdre pas de vista. Però s’ha de compaginar amb les imperioses necessitats del món d’avui, i dels col·lectius que ho estan passant més malament, amb dificultats més intenses. Urgeix, doncs, una Política Econòmica que es centri en aquella gent que ara no té res, es troba aturada, viu precàriament i té escasses perspectives.
BLOG DE CARLES MANERA 
Debe estar conectado para enviar un comentario.